2014: LLUM AL FINAL DEL TÚNEL?

Repassem l’any que acabem de deixar enrere a través dels espais supervivents i d’algunes de les exposicions més remarcables. No es tracta d’un exercici especialment negatiu, entre altres raons, perquè gairebé tot el què podia desaparèixer ja ho havia fet.

La gràcia de fer balanç és que el resultat no sempre satisfà les expectatives, ni en un sentit ni en l’altre: sovint serveix per rebaixar eufòries (quan la victòria és, en realitat, tot just una sensació) i, per contra, fa evident que les derrotes mínimes, al final i per acumulació, conflueixen en una mena de victòria que mai és la del conqueridor però si la del supervivent. A Girona —entesa en un sentit territorial ampli—, el 2014 no ha estat un any fatídic per a la cultura, entre altres raons, perquè bona part del què podia desaparèixer ja ho va fer entre el 2008 i el 2013 i, una mica contra pronòstic, perquè la majoria d’equipaments s’ha mantingut (com a infraestructura i llocs de treball) sense deixar de programar un grapat d’exposicions (res a veure amb l’abundància «pre-crisi») sempre dignes i, en ocasions, inclús bones o molt bones.
D’entrada, diem això pensant en dos institucions que s’han convertit en paradigmes de coherència i de rigor gràcies als seus respectius directors, Anna Capella i Jordi Font: el Museu Empordà de Figueres i el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. La situació a la capital empordanesa és la més astorant: exposicions excel·lents com les de Jordi Puig (Figueres sota les bombes 1938 – 1939), la col·lectiva Som Europa (amb sis joves creadors seleccionats i, en el cas d’Adrià Ciurana, premiat) o la de Xavier Escribà (amb la que tancava l’any) no han servit per impedir el relleu de Capella al capdavant del Museu, un fet que converteix en una gran incògnita el futur cultural d’una ciutat aparentment condemnada al monocultiu dalinià. Sense tantes incerteses —una afirmació que cal fer amb la prudència que imposa la follia política generalitzada—, a la Jonquera Jordi Font ha sabut (i ha pogut) articular quelcom gairebé impensable: exposicions de contingut històric amb propostes decididament contemporànies. Per entendre-ho, n’hi ha prou posant de costat projectes com els d’Anna Soler Horta (Fragments. A partir d’Els emigrats, de W. G. Sebald), Catalunya bombardejada, o els dibuixos de Josep Narro, que encara es podran veure fins el proper 5 d’abril.
Seguint amb les institucions, el cas de Girona s’endevina d’una complexitat insondable.  El 2014 deixarà pels Annals de la Història (amb dues enes) el culebró protagonitzat pel Fons Santos Torroella i la Casa Pastors: el silenci administratiu en relació al llegat documental i artístic del crític d’art contrasta amb un fet, com a mínim, sorprenent, a saber, disposar d’un gran edifici (més de 2500 metres quadrats) sense projecte conegut i, per contra, tenir un projecte com el del Bòlit sense edifici (amb l’excepció de l’espai annex a l’Oficina de Turisme de la Rambla i la Capella de Sant Nicolau). Amb tot, i deixant de banda els pedaços de la Casa Pastors (que tard o d’hora caldrà apedaçar de debò), el Bòlit ha salvat els mobles: exposicions com Filtres APPart, Corrent continu. Lectures de paisatges o DRONE, que fa justícia incorporant Torres Monsó al currículum del Centre d’Art Contemporani, han pal·liat el desert galerístic i les vergonyes —en relació a la cultura visual contemporània— d’una «ciutat de festivals» que no té Regidor de Cultura.
Paradoxalment, i deixant de banda Fundacions encomiables com la Fita o la Valvi, la redempció prové dels llocs més insospitats: l’Escola Municipal d’Art de Girona, La Casa de Cultura de Girona i Les Bernardes de Salt. A La Mercè s’hi han pogut veure els resultats de la seva activitat pedagògica en forma de col·lectives d’alumnes de molt bon nivell i, amb regularitat calculada, exposicions més ambicioses com la de Joan Brossa que serveix per acomiadar l’any i, de passada, donar la benvinguda al nou curs; La Casa de Cultura, malgrat desdibuixar-se per motius extraculturals, manté la dignitat gràcies al fet de capitanejar les Exposicions Viatgeres organitzades per la Diputació i a la previsible convocatòria d’una Biennal que faria bé de mantenir-se fidel als seus plantejaments; Les Bernardes, en canvi, consolida el seu nou rumb amb una oferta expositiva gairebé desmesurada (una trentena llarga d’exposicions el 2014) que, al costat de la mirada no professional o amateur, ha portat a terres gironines fotògrafs imprescindibles com Agustí Centelles o Pere Formiguera i, als antípodes, una col·lectiva d’artistes de Singapur i catalans fruit d’un projecte d’intercanvi realitzat conjuntament amb SingCat, Hangar i la Nau Côclea.
En aquest sentit, és de justícia subratllar la tasca duta a terme per espais com el de Camallera: tot i disposar de recursos cada vegada més limitats, la Nau Côclea s’ha convertit en un soci valuós per a qualsevol equipament que vulgui tirar endavant un projecte amb cara i ulls. A nivell individual, la proposta de Pere Noguera (juliol-agost 2014) justificaria per ella mateixa l’existència d’aquest oasi empordanès. De manera diferent (sobretot en relació als recursos financers disponibles), la Fundació Lluís Coromina també rebla la seva importància en el context immediat: sense El Puntal i l’espai EatArt, Banyoles quedaria pràcticament orfe de cultura contemporània, ja que el TINT agonitza —sense arribar a morir— gràcies a l’acció d’uns voluntaris que, de passada, estalvien uns calés que, cal suposar, el consistori sabrà invertir en quelcom més necessari i profitós que la cultura.
El traspassat 2014 també va mantenir la seva oferta estacional i puntual. Galeries com la Cadaqués (sobresortia amb una mostra de Richard Hamilton l’agost passat), l’Iturria, l’Horizon de Colera o la Michael Dunev de Torroella de Montgrí encarnen, durant els mesos que fa bon temps, un miratge de normalitat que s’esvaeix a finals de setembre. Aquest és, justament, el mèrit de galeries com l’Arcada de Blanes, El Claustre de Girona o la Dolors Ventós de Figueres: mentre que les dues primeres han après a sobreviure del mercadeig d’obres, la tercera ho ha fet a base de tossuderia i talent. Episodis com l’atac patit amb motiu de l’exposició d’Albert Llobet pel 9N palesen, amb escreix, el compromís i risc assumits. Dèiem estacional i puntual: la puntualitat, com era d’esperar, va adoptar la màscara del festival: l’Inund’Art o el Domèstica a Girona, i l’Ingràvid a Figueres, van donar visibilitat a diferents perfils i propostes creatives que podien anar des de l’amateurisme més desacomplexat fins a la màxima professionalitat que hom sol trobar al Festival de Cultura Contemporània de l’Empordà.
La bona notícia —tant relativa com enverinada— seria l’obertura de nous espais o, potser millor, la reconversió dels artistes en galeristes i dels estudis en «workshops», «showrooms» o, per dir-ho a la catalana, en botigues i sales d’exposició. Encapçala la categoria La Volta. L’embrió de tot plegat cal cercar-lo en l’Associació Fang: instal·lats des de fa anys al barri de Sant Narcís, van decidir convertir el local buit de l’antiga fleca en un establiment (de fet, en són dos) que acull, des de finals de l’any passat, diverses propostes vinculades a la creació artística i artesanal amb format de galeria, botiga i tallers oberts al públic. El projecte, en tot cas, va sorgir de la Plataforma Llançadora-Sant Narcís, una de les branques del Bòlit Emprèn, el servei de suport a les indústries creatives del Centre d’Art. El 2014 també va veure com Jordi Mitjà obria la seva «Cort» de Banyoles o Anna Agustí Hontangas convertia el taller en un espai expositiu situat just al darrera de l’Ajuntament de Girona, un descampat que, pel què sembla, està a punt de deixar de ser-ho.
Ens ha deixat alguna notícia realment bona el 2014? Doncs la nova direcció del Museu d’Art de Girona: Carme Clusellas no només té un bon projecte sinó que disposa de la capacitat i de les ganes necessàries per portar-lo a la pràctica. El 2015 ho anirà revelant.