Skip to content

L’ANTÍDOT BROSSA

25 December 2014

El Centre Cultural la Mercè de Girona acull una mostra dedicada a qui va ser el poeta català més vinculat a les avantguardes. L’exposició, que és itinerant,  ha estat produïda per la Fundació Joan Brossa i comissariada per Glòria Bordons.

 

1-BrossaJoan Brossa (Barcelona, 1919 –1998) és el poeta avantguardista català més important del segle XX. Ni més ni menys. De fet, és possible que Brossa encarni millor que cap altre artista «de casa» —a ell no li agradaria que se l’anomenés així— les paradoxes i contradiccions d’una època que va ser fruit d’una acumulació de sismes que afectarien a gairebé totes les esferes de l’existència humana. És a dir: n’hi va haver prou amb una generació perquè la poesia passés de ser el fonament de la transcendència («Però el que dura, ho funden els poetes», afirmava Hölderlin en el darrer vers d’Audenken) a ser «completament inútil», entre altres raons, perquè sempre estarà «passada de moda» (com proclamava un irònic Flaubert al seu Diccionari de tòpics). Entre una afirmació i l’altra, mig segle de distància que, al  mateix temps, és el que veia com Europa deixava de ser «moderna» per esdevenir «contemporània» o, per entendre’ns, és el que contemplava com el somni del progrés es transmutava en la consciència de la pèrdua i del fracàs. El que sorgia a mitjans segle XIX —per consolidar-se de manera tràgica en el XX— és, en paraules de Gilles Lipovetsky, «la societat de la decepció».
Brossa és fruit de multitud de trencaments. No és casual, en aquest sentit, que naixés només dos anys després que Duchamp esmicolés l’ontologia estètica tradicional amb els seus ready mades, aquells «objectes anònims —en paraules d’Octavio Paz— que, gràcies al gest gratuït de l’artista, pel simple fet d’escollir-los, es converteixen en obres d’art»; Paz se servia de Duchamp per referir-se a la desaparició d’un vell ordre, el de la modernitat artística i, com dèiem, el de l’estètica tradicional. És a dir: Brossa mai hauria existit si la clàssica distinció metafísica entre art i realitat no s’hagués dissolt per donar pas a un nou tipus d’obra que esdevenia pensament, filosofia en imatges. Segurament per això, la màxima dificultat que va haver d’encarar Duchamp sempre va ser trobar objectes del «món real» sense cap mena de qualitat estètica, objectes que no impel·lissin l’espectador positivament ni negativament. «Cal arribar a ser tan indiferent —li explicava el francès a Pierre Cabanne— que no es posseeixi cap sentiment estètic. L’elecció dels ready-mades es recolza sempre en la indiferència visual i en una manca total de bon o mal gust».
2-BrossaAmb tot, els poemes visuals de Brossa no són ready mades (per més que pertanyin a una mateixa genealogia). L’artista català inicia el seu particular viatge des de la perspectiva futurista i surrealista a principis dels anys 40: el seu primer objet trouvé és de 1943, el seu primer aparellament d’objectes distants és de 1950, i la seva primera instal·lació —a l’aparador d’una sastreria— és de 1956. A banda d’això, el seu activisme cultural l’havia portat a fundar, l’any 1948, la revista Dau al Set amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats. La unanimitat a l’hora de considerar-lo ànima del grup és pràcticament total: Xavier Barral s’hi refereix com a «el veritable inspirador de Dau al Set», mentre que Juan Eduardo Cirlot li escriu una missiva a Camilo José Cela on subratlla la importància dels textos de Brossa «pues su estética muy particular fue el factor clave en la constitución de la mentalidad de Dau al Set». La valoració que en fa Arnau Puig és més ambigua —l’associa sempre a Joan Ponç— però igualment positiva.
Expliquem tot això només per esbossar el perfil d’un creador inabastable. I és que Brossa, com ell mateix explica, se sentia impel·lit per una suma de motivacions: «Si no podia escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses». No és estrany que la seva dilatada trajectòria acabés «contaminant» disciplines tant diverses com el cinema (amb Pere Portabella), el teatre, l’òpera o la música (amb Carles Santos o Josep M. Mestres); no és estrany, en definitiva, que avui dia la figura de Joan Brossa no s’associï tant a la d’un artista singular com a una mena de remor de fons que aflora en determinats moments en forma d’intel·ligència visual i intuïció poètica.
Sigui com sigui, és igualment important destacar la dimensió moral i política d’un artista que mai va defugir la seva responsabilitat en tant que ciutadà. Com ell mateix afirmava, «no hi pot haver cultura sense afany de transformació, llibertat de creació i possibilitat de noves recerques». El caràcter radicalment contemporani del  català encara s’entén més quan se’l compara amb determinades actituds com ara la del recentment desaparegut Ángel González García: segons l’historiador de l’art, «todo arte de ideeas es un arte reaccionario […] El arte no tiene que transmitir conocimiento. Es un acontecimiento sensorial»; contra aquest tipus de discurs  hedonista que disfressa el seu caràcter reaccionari mitjançant l’aparent radicalitat que suposa retornar al «gaudi desinteressat», la mirada de Brossa segueix essent terapèutica. És a dir: Joan Brossa no era un artista, és un antídot.

Advertisements
3 Comments leave one →
  1. quico permalink
    29 December 2014 10:19

    article memorable el que has escrit sobre Brossa

  2. 29 December 2014 10:53

    Gràcies, Quico!

Trackbacks

  1. 2014: LLUM AL FINAL DEL TÚNEL? | Eudald Camps

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: