Skip to content

L’escultura i l’anècdota

21 August 2020

El Museu Can Mario d’escultura de Palafrugell posa de costat la mirada noucentista de Josep Clarà (1878 – 1958) amb la d’artistes vius com Tania Font i la seva «mecànica interna».

 

Sovint, i encara ara, l’art contemporani és vist com una simple transgressió que només tindria sentit en relació a les formes passades que impugnaria. L’art d’avui, des d’aquesta perspectiva tan reduccionista, es limitaria a conspirar per destruir tot allò que l’hauria precedit. Es tracta d’un argumentari que sol anar associat a ideologies reaccionàries tot i que, per estrany que sembli, també és possible sentir veus, en aquesta mateixa línia, dins del suposat progressisme més d’esquerres (quan determinats partits acusen l’art contemporani d’elitista se sumen, sense voler-ho, a les files del conservadorisme estètic més ranci). L’error, com molt bé explicava Antoni Tàpies, rau en el fet de creure que és l’artista, i no l’època, qui imposa els seus criteris (en això hi estarien d’acord des de Hegel fins a Rancière): «El cert, com saben els especialistes seriosos —va escriure el català a L’art i els seus llocs—, és que si en els darrers cent anys s’han produït transgressions culturals no ha estat per un caprici dels artistes nous sinó perquè el seu treball ha coincidit amb canvis molt profunds i més generals que s’han esdevingut en el món: una nova visió científica de la realitat, un millor coneixement de la història, l’aparició de nous mitjans expressius, les noves tecnologies, les transformacions socials, l’evolució del gust… »
O, dit d’una altra manera: és la realitat qui reclama noves formes artístiques per tal de mantenir viu un diàleg que necessita ser constantment reformulat. En cas contrari, aquest diàleg s’estronca i l’art, en sentit estricte, es replega en ell mateix, mentre que l’artista, com un cargol, s’entotsola. Per entendre aquest doble procés (d’obertura o tancament) n’hi hauria d’haver prou mirant, amb certa atenció, el breu però convuls període que aniria de 1900 a 1910: «L’evolució que discorria en el darrer terç del segle XIX s’interromp —escriu Valeriano Bozal a Los primeros 10 años—, s’obre un moment nou, ple de complexitat, i una altra vegada, a partir de 1911 i 1912, i més clarament, si es vol, a partir de la Primera Guerra Mundial, torna a perfilar-se una trajectòria que ja no enllaça amb l’anterior, però tampoc amb la més pròxima i immediata». No cal dir que aquesta dinàmica rupturista, després de la Segona Guerra Mundial, arribaria al paroxisme: el que l’art hauria d’assumir, després de l’Holocaust, és la reconstrucció moral de la humanitat mateixa.
Expliquem tot això per situar Josep Clarà en l’espai que li correspon, és a dir, el de l’artista que es refugia en la forma i en l’anècdota: tot i néixer a Olot, va conèixer de primera mà el París del tombant de segle, amb l’auge del simbolisme i l’omnipresència d’Auguste Rodin com a patriarca d’una modernitat, en el fons, només epidèrmica. La veritable renovació escultòrica, ens recorda el mateix Bozal, va venir de la mà d’artistes com Brancusi: «Ni anècdota ni inefabilitat, sinó una preocupació cada vegada més intensa per deixar parlar als components mateixos de l’escultura. El volum i la massa, el ritme, la textura, deixen de ser suports per a convertir-se en ingredients semàntics de la peça: el forat no és un espai buit entre dues figures o el resultat del gesticular de rostres i cossos, és un protagonista més de l’estàtua».

Un relat ininterromput
Sigui com sigui, Clarà mai va estar sol. En la línia d’autors com Antoine Bourdelle o Aristides Maillol, la seva idea preconcebuda de la bellesa s’emmiralla en les fonts adulterades del classicisme heretat directament de Winckelmann (1717 – 1768), el pare de l’arqueologia entesa com a disciplina autònoma que va fixar la idea d’un passat idíl·lic i pur on, finalment, la recerca de la bellesa seria l’únic objectiu a tenir en compte. D’aleshores ençà, la pervivència d’aquesta mena d’escultura ha estat constant, especialment a casa nostra: qui sap si l’obsessió per fer caps de nadons o de persones molt joves d’artistes com Antonio López o el nostre Plensa respondria, en el fons, a aquesta inveterada voluntat de mantenir l’estètica en una confortable minoria d’edat. I és que l’ombra noucentista és allargassada: la idea d’Eugeni d’Ors segons la qual «l’art, com a bellesa formal, no necessita una connexió directa amb la realitat, ja que n’és una sublimació», perviu en l’imaginari col·lectiu amb la força que ho fan les promeses de felicitat, per més falses que siguin.
En qualsevol cas, l’oportunitat que suposa veure tantes peces de Clarà al costat d’una heterogènia col·lecció d’escultura contemporània és impagable: començant pels treballs de Tania Font, d’un formalisme literari inquietant, a Can Mario s’hi poden contemplar els clarobscurs d’una disciplina que segueix interrogant-se sobre el seu sentit. Paga la pena agafar-s’ho amb calma i dedicar-hi el temps que es mereix: si algú creia saber què era l’escultura, després de la visita a Can Mario deixarà d’estar-ne tant segur. I que consti que aquesta és la bona notícia. La no tant bona és constatar la poca presència de pràctiques escultòriques «expandides» o no convencionals en una col·lecció de regust decimonònic: el magatzem d’obres segueix essent la conseqüència immediata de la manca de plantejaments museogràfics arriscats.

 

Josep Clarà / Tania Font
Museu Can Mario, Palafrugell. Plaça Can Mario, 7 H Fins al 29 de novembre. De dimarts a diumenge d’11 a 13,30 h. i de 17,30 a 20,30 h. Festius obert.

2 Comments leave one →
  1. FRANCISCO quico permalink
    21 August 2020 09:18

    Hola Eudald, maco l’article de Clara i la reflexio de l’evolucio de l’esculptura. Bo el dard critic a la Vilacases.
    Quico

    Enviado desde mi smartphone Sony Xperia™

  2. duaita prats permalink
    25 August 2020 10:56

    Molt i molt bó, Eudald. Un gust.

    Abraçada!! Duaita

    El dv., 21 d’ag. 2020, 8:01, Eudald Camps va escriure:

    > Eudald Camps posted: “El Museu Can Mario d’escultura de Palafrugell posa > de costat la mirada noucentista de Josep Clarà (1878 – 1958) amb la > d’artistes vius com Tania Font i la seva «mecànica interna». Sovint, i > encara ara, l’art contemporani és vist com una simple tr” >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: