TOM CARR. La matèria és la llum

Fins al 14 de febrer, l’artista presenta El lloc i l’instant al Museu d’Art Modern de Tarragona.

No és cap casualitat que artistes conceptualment i formalment tant propers a Tom Carr (Tarragona, 1956) com el californià James Turrell s’hagin interessat, al llarg de la seva vida, per fenòmens mentals d’origen òptic com, per exemple, els descrits pel controvertit efecte Ganzfeld: es tracta, a grans trets, d’un experiment que afirma que quan s’està exposat a «un camp d’estimulació uniforme i no estructurat», com ara contemplar la negror absoluta o un vast paisatge monocrom, el cervell respon amplificant el soroll neuronal en un esforç per trobar les senyals visuals que li manquen. El més destacable d’aquesta experiència, diguem-ne parasensorial, és que pot arribar a produir al·lucinacions visuals i auditives, tot i que mai afecta de la mateixa manera a tothom: el què posa de manifest, en darrera instància, és que cada persona actualitza allò que veu en funció de multitud de condicionants, començant pels estrictament fisiològics i acabant, òbviament, pels culturals.
Justament per això, ja fa temps que qualsevol proposta de Tom Carr (Tarragona, 1956) intenta recordar-nos —en forma d’escultura— que la naturalesa de l’art està feta de llum i fascinació pel descobriment. Es tracta d’un doble moviment (entre la immaterialitat de la llum que fa possible la forma i l’aspecte lúdic de l’art) que l’artista activa de manera molt conscient: el procés de «desmaterialització» —o de «liquació», com diria Bauman— que ha seguit l’escultura del tarragoní té molt a veure amb la necessitat de vindicar aquells elements intangibles que fan possible, en canvi, una pràctica tradicionalment tan física —o volumètrica— com l’escultura. La paradoxa —d’esculpir amb llum— té molt a veure amb els intangibles que conformen l’experiència diària de qualsevol espectador corrent. En paraules de Levinas: «L’ull no veu la llum sinó l’objecte en la llum. La visió és, doncs, la relació amb quelcom que s’estableix en el si d’una relació amb allò que no és quelcom. […] La llum fa aparèixer la cosa a l’expulsar les tenebres, buidant l’espai. Fa sorgir l’espai precisament com a buit. En la mesura que el moviment de la mà que toca travessa el no-res de l’espai, el tacte s’assembla a la visió».
En el fons l’efecte Ganzfeld del què parlàvem al començament s’assemblaria, salvant les distàncies, a una hipotètica experiència estètica enfront de les propostes de Tom Carr: l’acurat disseny de l’exposició del MAMT respon exactament a aquesta voluntat per habilitar un espai sensorial on el visitant pugui submergir-se oblidant, si cal, la seva pròpia naturalesa d’ésser finit i material. I encara més: el tarragoní proposa una inèdita modalitat de diàleg amb creadors aparentment tan allunyats d’ell com ara Dürer o Matisse en un intent, totalment reeixit, de revisar els vells paràmetres que ens impedeixen veure la llum que sempre emana de totes les coses. Ras i curt: la matèria és la llum.