La redempció de Robinson

La Mercè acull «De redemptione», una exposició d’Ignasi Esteve que, mitjançant pintures de gran format i treballs de marcat caràcter intimista, poetitza els cossos

Per a poder ésser redimits, cal pagar un preu. El més cèlebre d’aquests pagaments, amb el permís de la Ifigenia clàssica (en grec Iphigeneia significa, literalment, «dona forta de mena»), és el realitzat per l’encarnació de Déu: la mort de crist, en darrera instància, serveix per a satisfer el deute que els homes haurien contret amb el diable. D’aleshores ençà, la humanitat fa tentines enmig d’una realitat tossuda que, en el millor dels casos, li permet realitzar-se sense violències innecessàries. En aquest sentit, la imatge d’un cos nu enmig d’un paisatge aparentment paradisíac il·lustraria a la perfecció la vella paradoxa que tant bé van saber veure els estoics.
D’això es tracta: la complexa relació d’Ignasi Esteve amb la pintura recorda a la dels estoics amb la natura (per fer servir una comparació inventada per Richard Wolheim a propòsit de Poussin). És a dir: la natura, o la llei de la natura, es relaciona amb l’home de manera normativa (en la mesura que li diu què ha de fer) mentre que aquesta mateixa llei és constitutiva dels fenòmens naturals (en la mesura que tan sols descriu el que aquests fenòmens són: no poden no obeir la llei de la natura perquè deixarien de ser el què són). L’home, en aquest sentit, necessita la voluntat per ajustar-se als dictats de la llei de la natura, mentre que els fenòmens de la natura hi troben una correspondència necessària. I qui diu natura, diu pintura: les lleis de la pintura actuen de manera normativa sobre la voluntat d’un artista que sempre es troba condicionat per la realitat de la pintura convertida en fenomen plàstic, en superfície autàrquica que es resisteix al joc metafòric i que tensiona permanentment un diàleg que podem qualificar (seguint encara a Wolheim) d’heroic. L’artista (Ignasi Esteve) actua com aquells herois estoics de Poussin que malden per encaixar en un món regit per regles ocultes a la visió superficial però accessibles a l’intel·lecte: la gran diferència és que en la pintura contemporània, pel què sembla, ja no hi ha espai per a l’ideal.
Amb tot, que els personatges que apareixen a les pintures d’Esteve siguin herois no vol dir que hagin de fer cap heroïcitat en el sentit clàssic del terme sinó més aviat tot el contrari: es llepen les ferides amb certa indolència, tenen cura els uns dels altres, estableixen el sempre tremolós diàleg entre els cossos o, si ho preferim, assaboreixen el frugal plaer de trobar-se a terra ferma en un univers líquid on la incertesa s’imposa per sobre de qualsevol altra consideració. De manera anàloga, no ha d’estranyar-nos que tot plegat tingui l’aparença d’un diàleg plàstic irresolt, solcat per multitud de relats que se superposen, per histories nocturnes que conviuen amb l’engany diürn, per éssers que tendeixen a dissoldre’s amb el seu entorn portant a terme, potser, el bell (i vell) somni estoic de l’ataràxia.
O, en paraules d’un abrandat i joveníssim Rimbaud fascinat pel periple del nàufrag més cèlebre de tots els temps (de nou, amb el permís dels clàssics com ara Ulisses): «Le coeur fou Robinsonne à travers les romans» («el cor foll robinsoneja a través de les ficcions»).

Ignasi Esteve
Centre Cultural La Mercè, Girona. Pujada de La Mercè, 12 H Del 3 de setembre al 6 de novembre. De dilluns a divendres de 9 a 14 h. i de 16 a 20 h. Caps de setmana i festius tancat.