Agost, canícula fotogràfica

El Museu Comarcal de la Garrotxa presenta «Poètiques empeltades» una col·lectiva itinerant que sorgeix del nodrit fons fotogràfic de la Fundació Vila Casas

La pregunta, fins a cert punt retòrica, se la feia l’artista Javier Chozas al seu magnífic assaig El tiempo digital. Narciso Narcotizado (Diseño, 2014): «Podria ser que les ficcions distòpiques de 1984 i Un món feliç no fossin ni tan ficcions ni tan distòpiques?» El creador madrileny formulava l’interrogant arrel d’una constatació que, per poc que s’hi pensi, resulta evident: vivim connectats a dispositius que emeten i reben constantment informació sobre la nostra activitat i ubicació a l’entorn; avui per avui, ja no cal que ens vigilin perquè ho fem nosaltres mateixos, «ja que el control —concloïa Chozas— emana de l’individu, que intercanvia voluntàriament privacitat per comunicació».
El què ningú podia sospitar és fins a quin punt la fotografia (entesa com el conjunt d’imatges obtingudes amb mitjans digitals), en temps de pandèmia i de (semi)confinament, acabaria suplantant a la realitat mateixa. No es tracta tant d’una qüestió de supervivència («Les pantalles, i la capacitat creativa de les noves tecnologies de la imatge, han estat un dels pocs recursos a l’abast per a vehicular de manera col·lectiva el desig de vida, amb les anècdotes, comicitats i pors de les persones», escrivia amb certa candidesa la historiadora Núria F. Rius al darrer número de la revista Bonart) com d’intentar articular un imaginari visual organitzat a partir d’un Jo desfermat, totalment epicèntric i, per extensió, adolescent. L’encís enfront de la pròpia imatge, ens recorda Ana Adell al seu últim assaig (Atrapados por Saturno, 2020), pot causar la mort: «El Narcís mític s’ofega per rebutjar l’amor d’una nimfa (ben real en el mite); en canvi, els Narcisos que cada any moren fent-se selfies a llocs perillosos el què desitgen és ser estimats». Sigui com sigui, en ambdós casos l’amor és només un miratge. La fotografia domèstica, en aquest sentit, vindria a explotar fins al paroxisme la naturalesa circular de l’egodocument. El món, en conseqüència, es desdobla en infinitat de mons: el seu número és igual al d’emissors disposats a construir-se una realitat a mida a mesura que la seva alienació augmenta (un creixement, per descomptat, que s’esdevindria de manera directament proporcional al del seu narcisisme).
La idea de fons seria aquesta: la fotografia pot emprendre dues direccions, a saber, una de centrípeta (en la seva accepció «domèstica» o «adolescent») i una altra de concèntrica. Aquesta segona possibilitat és la que, en mans dels creadors visuals, ens revela anelles de realitat: l’observació seriosa i en gran mesura desinteressada de l’entorn fa possible que allò visible, juntament amb la memòria, esdevingui el paisatge compartit on l’existència defuig, finalment, l’estèril onanisme.

Atles fotogràfic recent
Res millor, en aquest sentit, que una mostra col·lectiva de diferents autors decididament «empeltats» amb el present (el paisatge visual contemporani) i amb el passat que aquest actualitza. Qui millor sintetitzaria aquesta possibilitat, sense cap mena de dubte, seria el binomi Bleda i Rosa: Maria Bleda (Castelló, 1969) i Josep Maria Rosa (Albacete, 1970) ja fa temps que exploren metòdicament les implicacions de la nostra concepció del temps, de la seva traducció en forma de memòria individual i, per extensió, de consciència històrica. En qualsevol cas, el més singular de la seva proposta és que aquest recorregut l’han fet sempre a través d’un acurat diàleg amb el paisatge: és en el paisatge, en les empremtes que l’home hi ha deixat, en el conjunt de relacions que hi establim, que Bleda i Rosa i, no cal dir-ho, la resta de fotògrafs presents a la mostra, troben la matèria primera per als seus treballs.
Tot plegat, en darrera instancia, és possible gràcies a la bona tasca de la Fundació Vila Casas en matèria fotogràfica i, és clar, a la comissaria d’una mostra que, per fortuna de tots, seguirà en itinerància.