Skip to content

La importància del lloc

2 August 2020

Per sisè any consecutiu, l’art contemporani se suma a la música a la canònica de Vilabertan gràcies a la col·laboració entre el Bòlit i la Schubertíada. Fins a finals de setembe, Nei Albertí i Alex Pallí Vert ocupen les sales romàniques del monument.

Nei Albertí

Quina seria l’antítesi més perfecta de l’asèptic «cub blanc» on, des de fa com a mínim mig segle, solen presentar-se les diferents propostes d’art contemporani? Possiblement una nau romànica. Les feixugues voltes de canó recolzades sobre murs poderosos (amb l’ossada de contraforts ben a la vista) semblen pensades per recordar-nos que, si es lluita amb la gravetat, el resultat sempre és la derrota. De fet, quan el crític d’art i artista Brian O’Doherty (Irlanda, 1928) va popularitzar, a finals dels setanta del segle passat, el concepte de «cub blanc» (Inside the White Cube es va publicar el 1986), el que venia a constatar era que la modernitat, en el camp de la museografia, havia centrat els seus esforços en la creació d’un espai neutral destinat a aïllar cada obra del seu context immediat i, per extensió, de tot allò que pogués distreure l’experiència de l’espectador en relació a l’objecte mateix. La conseqüència més evident d’aquest procés, diguem-ne emancipador, era que les obres només responien a la seva lògica interna mentre que el lloc, tant important per a la creació i recepció artístiques al llarg de mil·lennis, quedava relegat a la pura i dura funció contenidora.
Expliquem tot això per assenyalar la insòlita «experiència dual» que, en aquest sentit, podem realitzar a casa nostra: a la capital catalana, el MACBA (cub blanc) té un singular apèndix en la Capella dels Àngels (nau gòtica) de la mateixa manera que el Bòlit, a Girona, té el seu particular contenidor blanc (Pou Rodó) ben a prop de la seva versió romànica (Sant Nicolau). La convivència d’ambdues versions d’un espai expositiu ens hauria de permetre veure amb total claredat que l’aseptització mai és un procediment innocent ni aliè als condicionaments ideològics. Aquesta afirmació, que per a un historiador de la ciència seria palmària, massa sovint passa desapercebuda en el context cultural: avui, que els museus semblen fàbriques (Pompidou) i les fàbriques museus (BMW), la neutralització de qualsevol forma de dissidència passa, indefectiblement, per la seva institucionalització. De fet, és com trasplantar les males herbes a l’hivernacle per obtenir plantes comestibles (en el sentit de més fàcilment comerciables i digeribles): el que està en joc, podríem dir a la foucaultiana, és una forma d’higiene social destinada a tractar els cossos per separat bo i evitant interferències incontrolables. I és que, més enllà del cub blanc, res és previsible…

Pintar la música, esculpir el buit
Quin sentit té, tornant al començament, presentar treballs d’art contemporani en un espai tant connotat com un edifici medieval? Doncs, d’entrada, el d’alliberar-los del seu entotsolament. O, per dir-ho d’una altra manera: lluny de l’embolcall profilàctic de la caixa blanca, les obres han de dialogar amb l’espai (volem dir que hi estan obligades). Amb la pintura no és tant evident, però també s’esdevé: Àlex Pallí concentra els seus esforços en les partícules elementals del mitjà amb el que treballa evitant, amb aquest gest aparentment simple, el llast de la literalitat. Si parlem de cromatisme musical, també podem parlar de musicalitat cromàtica: les pintures de Pallí (com succeïa, salvant les distàncies, amb les de l’immens Cy Twombly) assenyalen un instant de calma tensa procliu a projectar-se en multitud de direccions. La manera com els colors reverberen sobre la pedra inveterada formaria part indestriable, insistim, de l’experiència del lloc.
Sigui com sigui, amb Nei Albertí el festí sensorial es desferma: les seves escultures aèries ens regalen una planimetria del buit que sembla provenir d’un univers quàntic invisible, en condicions normals, als sentits. Sotmesa a diferents punts de tensió i replegament, la matèria gasosa es recargola com un nudibranqui que hagués abandonat, momentàniament, el seu àmbit marí. I és que l’aigua, l’aire i la terra conviuen en les propostes d’Albertí, que també estan fetes de foc-llum: allò que a l’interior d’una innòcua sala blanca podria sembla roba mal estesa, dins els murs de Vilabertran adopta un perfil energètic que sembla emergir de les profunditats de la història, a voltes literalment i, gairebé sempre, com una poderosa imatge d’aquella capacitat que tenen les pedres per cantar (Singende Steine, que diria el gran Marius Schneider). Si a tot plegat hi afegim la música de Schubert, no cal dir-ho, aleshores l’experiència esdevé perfecta.

One Comment leave one →
  1. duaita prats permalink
    2 August 2020 12:11

    Q guapo 🎁

    El dg., 2 d’ag. 2020, 9:52, Eudald Camps va escriure:

    > Eudald Camps posted: “Per sisè any consecutiu, l’art contemporani se suma > a la música a la canònica de Vilabertan gràcies a la col·laboració entre el > Bòlit i la Schubertíada. Fins a finals de setembe, Nei Albertí i Alex Pallí > Vert ocupen les sales romàniques del monument. Q” >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: