Skip to content

LA FÀBRICA DE GEL

29 December 2014

Josep M. Oliveras (Salt, 1956) és un dels fotògrafs de referència a casa nostra. Amb tot, Girona només és la darrera estació d’un viatge que va arrencar a l’Estudi Actini, es va consolidar a terres mexicanes i a París (editorial Casterman), fins que va sedimentar a La Fàbrica de Gel, autèntic quarter general des d’on Oliveras produeix i gestiona imatges.

 

Oliveras

Posats a escollir un començament, a Josep Maria Oliveras li agrada situar-lo al desaparegut Estudi Actini («amb diferència, el millor de l’època a Girona») per dues raons: la primera, més previsible, té a veure amb l’aprenentatge d’un ofici que aleshores no comptava amb estudis reglats; la segona, amb el descobriment, a través de les imatges, de personalitats creatives tan insòlites com les de Francesc Torres Monsó o Carme Masià.
En relació a l’escultor de Santa Eugènia —avui dia tot un Premi Nacional de Cultura—, Oliveras explica que li va sorprendre constatar «la gran distància que hi havia entre les seves obres i la de la resta d’artistes amb els que solíem treballar: la seva actitud destacava enmig de la Girona gris de l’època». De fet, aquell jove aprenent de fotògraf —la primera instantània la va fer, amb només tretze anys, al manicomi de Salt—  mai s’hauria imaginat que bona part de la seva producció futura estaria estretament vinculada a la figura de Torres Monsó. Comissari de la darrera exposició de l’artista (es pot veure al Bòlit Centre d’Art Contemporani fins al 25 de gener), Oliveras també l’ha convertit en referent espectral d’algun dels seus projectes més reeixits, com ara la mostra que va portar, fa un parell d’anys, a la Casa de Cultura de Girona amb motiu del norantè aniversari de l’escultor: es tractava d’una col·lecció d’imatges on hi apareixia algú que recordava a aquell tal Paco —comJM Oliveras l’anomenen els éssers propers— sense arribar a ser-ho; en aquest sentit, el «punctum» del que parlava Barthes (el referent enfonsat en el passat que interpel·la la mirada del fotògraf) es desenfocava per cedir el protagonisme a una escenografia curulla de referències que es desplegaven en direcció contrària al replegament subjectiu propi del retrat tradicional. Per entendre’ns: cada retrat era, al mateix temps, un autoretrat.
De manera anàloga, i tornant als inicis d’Actini, Oliveras explica que de Carme Masià en va aprendre la importància de les ombres: «La seva contundència provenia del que mostrava però també del que ocultava o no era tant evident». Potser per això Oliveras rescata sense problemes imatges enfonsades en el passat: «El referent és permanent —explica—, el que compta és tenir la possibilitat d’adaptar velles imatges a les noves maneres de mirar». O, en paraules de Junichirô Tanizaki, el gran exegeta de les ombres: «La bellesa és un concepte que emana sempre de la realitat, i així devia ser com els nostres avantpassats, obligats a viure en estances fosques, van descobrir la bellesa de les ombres i, amb el temps, van començar a fer servir aquestes ombres amb un objectiu estètic». Ni més ni menys: gran part dels treballs d’Oliveres ens recorden que la llum —i la visibilitat— només assenyalen un determinat nivell de lectura en la fotografia; les ombres —juntament amb tots els filtres, superposicions i vels imaginables— formen part de la seva naturalesa més abissal, a saber, aquella que ens permet detectar genealogies allà on les mirades superficials només hi detecten exemples singulars.
Sigui com sigui, Oliveras no només no és un purista del mitjà sinó que aposta decididament per les possibilitats que ofereixen els procediments digitals d’avui dia: «La facilitat associada a determinats programes informàtics està molt bé, perquè democratitza l’accés a les tecnologies de la imatge a un gran nombre de persones; tanmateix —subratlla a mode d’advertència—, tenen un perill associat que és el de la homogeneïtzació dels resultats. N’hi ha prou pensant amb l’Instagram i coses per l’estil. Hem d’evitar caure en aquests paranys: la idea és poder crear atmosferes». En darrera instància, aquest deu ser el secret de la Fàbrica de Gel: oferir professionalitat sense renunciar a la creativitat. El lloc on s’ubica aquesta antiga nau —a tocar de Sant Pere de Galligants, a recer de l’imponent Catedral de Girona—  sembla pensat per a fer-ho possible.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: