Skip to content

CARTES DES DE LLUNY

20 September 2014

Des del 2011 diferents col·lectius i institucions han portat a terme un intercanvi de residencies artístiques entre Singapur i Catalunya. The pleasure of improbable placements és l’exposició que recull una selecció del que aquests artistes han viscut i desenvolupat durant la seva residència a Singapur (Grey Projects) i Catalunya (Les Bernardes, Hangar i Nau Côclea). Es pot veure a Salt fins el 10 d’octubre.

 

DSCN0975Potser per evitar futures decepcions i malentesos, el mateix Horaci ja va saber curar-se en salut recordant-nos, al primer llibre de les seves epístoles, que «aquells que van a l’altra banda de mar canvien de cel, però no de geni». Un grapat de segles més tard, el nostre Josep Pla responia sense saber-ho al poeta llatí amb les seves Cartes des de lluny: «hi ha una altra posició: la de l’home que […] té la pueril vanitat de creure que resoldrà els seus problemes anant a l’estació, comprant un bitllet i fugint. Des del punt de vista de l’estoïcisme, un home així a penes arriba a ésser un aspirant. És una llàstima, però és veritat: jo sóc un aspirant». Amb totes les variants que es vulgui i per més temps que passi, Horaci i Pla segueixen encarnant a la perfecció els dos pols d’una mena de procés de construcció de la identitat on «l’autèntic jo» pot cercar-se —en cas de que es busqui— a les profunditats de l’ésser o, per contra, en la dispersió del món. És a dir: hom pot restar a casa reclòs en perfecte soliloqui o bé sortir a la captura d’aquell «altre» que ens haurà de revelar la nostra pròpia singularitat.
DSCN0981Amb tot, la realitat —com sempre acaba succeint— s’entesta a presentar-se en la seva versió més dialèctica: els extrems descrits per Horaci i Pla es confonen en un joc permanent entre el propi i l’altre, entre els espais privats i públics o, en darrera instància, entre memòria i història. La individualitat, en aquest ordre de coses, acaba essent una mena de tauler d’escacs o, si ho preferim, un perfecte camp de batalla: «La raó nòmada —ens recorda Jacques Rancière— no té res a veure amb els cosmopolitismes de fira que prenen cada dia de manera més clara la cara de l’arrogància neocolonial. És el llarg viatge que ens aproxima, de mica en mica, a la conquesta de la singularitat i a la comunitat dels homes sense pertinença. La comunitat humana és una comunitat d’homes extraordinàriament exiliats».
Aquest és el principal mèrit del conjunt de propostes artístiques que s’exposen a Les Bernardes de Salt:  tots i cada un dels artistes participants han sabut convertir la seva «raó nòmada» en el punt de partida indispensable per certificar la multiplicitat de paisatges, tan físics com humans, que ens regala l’exili. Ni rastre de «cosmopolitismes de fira» o de «cosmopaletisme» (el neologisme és d’Òscar Jané): el que hi ha és una interessant barreja de fascinació i desconcert o, per dir-ho d’una altra manera, el que s’exposa a Les Bernardes és la constatació dels límits insuperables que ens separen dels universos construïts a partir AccióBernardes1de cosmovisions radicalment diverses. El millor exemple ens el regala Kray Chen Kerui (Singapur, 1987) que és l’artista que va estar dues setmanes en residència a Salt: «El què més m’ha sorprès —explicava abans de tornar cap a casa— és el pes del passat en la vostra cultura. A Singapur no rehabilitem res: quan una coses envelleix, simplement la tirem a terra i en construïm una de nova. Aquí, en canvi, fins i tot conserveu les velles fàbriques (referint-se a la Coma Cros): el vostre present es construeix a partir del passat mentre que el nostre és només la part visible del futur». Per això la proposta videogràfica de Kray Chen és una irònica i desangelada dissecció del temps domèstic portada a terme sense cap mena de referent extern:  perquè en absència d’història, com deia Pierre Nora, la memòria personal «instal·la el record en allò sagrat».
A banda del jove artista de Singapur, resulta impossible destacar alguna de les cinc propostes restants atès el seu interès i la multiplicitat de poètiques visuals adoptades. És a dir: a l’eclèctic barroquisme documental de Quim Tarrida podem contraposar la subtil mirada d’una Mariona Vilaseca que assumeix el paper d’ambaixadora de la fragilitat; l’estàtica denúncia política continguda a les imatges de Geraldine Kang se la pot confrontar a la mordaç —i dinàmica— dissecció del guirigall confessional contemporani que fa visible Raquel Muñoz; o, en darrera instància, podem posar en entredit tot allò que creiem saber sobre sexualitat o gastronomia a través de la mirada de Kevin Atadibrata, un artista de Jakarta que va servir-se d’un altre artista —com feia Dora García a Proxy— per realitzar una performance a les Bernardes de Salt de regust dalinià però amb implicacions sociològiques molt més profundes i raonades.
Sigui com sigui, i deixant de banda si l’invent podrà gaudir de continuïtat, és una molt bona notícia poder incorporar poblacions com Salt al vector que els de l’associació SingCat han creat entre Singapur i Barcelona: tot plegat parteix de la íntima convicció que suposa creure en unes perifèries que, contra pronòstic, troben el seu principal argument en la impuresa del seus paisatges bigarrats.

Advertisements
3 Comments leave one →
  1. rafael camps permalink
    20 September 2014 07:52

    ostres eudald!! tu saps que aquesta relacio d’intercanvi es va començar a l’ingravid i q encara tenim la primera peça q es va exposar al nostre magatzem???

    _r

    +34 659 418 595 Enviado desde mi mega teléfono que te cagas iPhone

    > El 20/09/2014, a las 08:57, Eudald Camps escribió: > > >

  2. Jordi Bofill permalink
    20 September 2014 07:55

    Hola Eudald. Com van les coses?

    Felicitats per l´article. Molt interessant!

    Salutacions cordials.

    Jordi Bofill http://jordibofillvisionari.blogspot.com.es/

    El Sábado 20 de septiembre de 2014 8:57, Eudald Camps escribió:

    WordPress.com Eudald Camps posted: “Des del 2011 diferents col·lectius i institucions han portat a terme un intercanvi de residencies artístiques entre Singapur i Catalunya. The pleasure of improbable placements és l’exposició que recull una selecció del que aquests artistes han viscut i de”

Trackbacks

  1. 2014: LLUM AL FINAL DEL TÚNEL? | Eudald Camps

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: