Skip to content

ADRIÀ CIURANA: Un eutrapèlic miniaturista medieval

7 September 2014

La Casa de Cultura de Girona presenta Hipnosi, una exposició d’Adrià Ciurana (Figueres, 1985) que després iniciarà una itinerància per diferents sales de les comarques gironines.

 

«…Escribía como pudiera haber pintado un eutrapélico miniaturista medieval que se burlara de su propia sombra».
A. Sabaté Mill

«La cultura és tot allò produït fora dels somnis».
Miquel Bauçà

Quan, a finals de 2013, la Biennal de la Jeune Création Européene (JCE), organitzada per l’Ajuntament de Montrouge (París), va decidir premiar Adrià Ciurana, la notícia no va agafar desprevingut cap integrant del grup, encara relativament reduït, de persones familiaritzades amb els treballs del figuerenc; de fet, pels incipients «ciuranistes» —entre els quals tinc el privilegi de comptar-me— el guardó venia a certificar una aventura creativa que, tot i trobar-se en els seus inicis, demostrava una coherència i una profunditat que ja voldrien per a elles trajectòries molt més dilatades en el temps i en l’espai (ben al contrari: el que hauria estat sorprenent és que la personalitat creativa de Ciurana hagués passat desapercebuda entre els membres del jurat europeu). La qüestió és que se’ns vindicava, des de fora, un autor de casa. Fins aquí res de nou.
La bona notícia —i, fins a cert punt, inesperada— és que aquell reconeixement no només no s’esgotava en ell mateix —en la típica concatenació de notícia, exposició i silenci posterior— sinó que encara reverbera: que la Diputació de Girona l’hagi escollit, juntament amb Jordi Isern, com un dels artistes que protagonitzaran les seves Exposicions Viatgeres (salvant les distàncies, una més que lloable actualització del concepte republicà de missió pedagògica) és una mostra de salut del cos institucional que afecta, per cert, l’òrgan més desatès de tots, és a dir, el de la cultura contemporània. I aquí és on comença la novetat: Adrià Ciurana no encaixa en cap dels dos grans grups artístics que més proliferen a casa nostra, a saber, el dels nostàlgics ancorats en fórmules noucentistes (els mateixos que contraposen, acríticament, la saviesa manufacturera de l’artesà al pèrfid conceptualisme de determinades pràctiques artístiques d’avui) ni, per contra, el dels liofilitzats cosmopolites fills del MACBA o del Palais de Tokyo o de la Tate Modern o de la Kunsthalle que sigui. No, Ciurana no és reaccionari ni progressista, entre altres raons, perquè totes les possibles dicotomies —no només la inveterada querelle des Anciens et des Modernes— convergeixen en la seva mirada fins al punt de conformar-ne l’element més identificable i, al mateix temps, genuí.
HipnosiPer això citem, per encapçalar aquest intent de presentació, les paraules que Sabaté Mill va dedicar a l’inclassificable geni de Francesc Pujols (en qualitat d’ànima bessona): «…Escribía como pudiera haber pintado un eutrapélico miniaturista medieval que se burlara de su propia sombra» va deixar dit el crític d’art de Vilafranca del Penedès en un intent de fixar la rara capacitat que tenia l’autor de l’Hiparxiologi a l’hora de moure’s, amb aparent desimboltura, entre l’esfera transcendent i el registre més irònic o fins i tot banal. A diferència d’Eugeni d’Ors, insistia Sabaté Mill, el «xofer de Déu» —tal com anomenava el savi Pompeu Fabra a Pujols— era capaç de matisar les seves elevades especulacions filosòfiques gràcies a «…el intenso sabor de sus giros populares y ese quiebro humorístico que tanto prodigaba allí donde otros hubieran engolado la frase». És a dir: el seu afinat sentit de l’humor servia per alleugerir «el inevitable plomo de pedantería que corrientemente suele lastrar la exposición de esta clase de engendros». Tot un sentinella o, si ho preferim, un vigilant en el camp de sègol conscient de la importància de la seva tasca per al conjunt de la comunitat humana a pesar del seu entotsolament, diguem-ne programàtic.
I és que l’aventura creativa d’Adrià Ciurana —com la del celebèrrim Holden Cauldfield imaginat per Salinger— parteix del solipsisme més radical. Diem «parteix», i no pas «desemboca», de manera ben conscient: l’artista empordanès espigola la realitat a la recerca d’aquells elements —idees o coses, tan se val— que després remugarà a les profunditats del seu cau. Pels lectors que coneguin el llibre Una solitud massa sorollosa de Bohumil Hrabal —per posar un exemple que no és qualsevol—, la comparació pot resultar aclaridora: Hanta, el seu protagonista, porta mitja vida triturant i premsant llibres en un sòrdid subterrani sense adonar-se que s’està convertint, de forma totalment involuntària, en una persona culta. Del pou de soledat on es porta a terme el reciclatge emparat per l’economia submergida emergeix una cacofonia de veus que poden pertànyer a Goethe, Schelling, Leibniz, Hölderlin, Lao Tse, Erasme de Rotterdam, Hegel, Aristòtil, Plató, Sòcrates, Shopenhauer, Camus, Demòstenes, Schiller, Nietzche, Kant, Cervantes… És a dir: tota la cultura occidental —amb alguna excepció sinòloga— formaria part d’un mateix embalatge de paper reciclat que, contra pronòstic, acaba essent un escultura d’inequívoca filiació postmoderna. Escriu Hrabal: «Totes les bales [de paper premsat] resplendien enlluernadores, em sabia greu haver de lliurar-les tan aviat, m’hagués agradat gaudir-les més temps, anar devorant amb els ulls aquell espectacle d’imatges superposades com una escenografia teatral, amb el cor pesat de les mosques com a música de fons».
La veritat és que l’obsessió de Hanta recorda, i molt, la que sol caracteritzar personalitats creatives com la d’Adrià Ciurana. Premsar fragments de paper, curosament escollits en funció de les imatges o dels elements textuals que contenen, és una forma de collage. El moviment hipnòtic de la premsa de paper és una música mecànica com la que faria, en cas d’existir, el motor immòbil situat per Aristòtil en l’origen remot de qualsevol moviment. Potser per això Ciurana ha volgut titular la seva exposició Hipnosi: perquè l’espectador haurà d’assumir el repte que suposa mirar d’una altra manera, en ocasions a desgrat seu, però en tots els casos enormement enriquidora. En paraules de Miquel Bauçà, un altre profanador de la transcendència: «…per comprendre aquestes coses, cal comprendre l’esplendor de la feina dins la fosca, que perfà la nostra ment. Cal conèixer com és l’ànima, com treballa, de debò»; només després sabrem que «el que fem durant el dia, barrinem, imaginem, o sentim és poca-solta i granment miseriós, més que un film fet a Pedralbes, comparat amb l’entrellat que elaboren tots els somnis».
Només resta recordar, en darrera instància, que el germà bessó d’Hipnos era Tànatos, aquella mort no violenta que tots portem incorporada. D’aquí les calaveres…

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: