L’ESPAI I EL TEMPS DE HAMILTON A CADAQUÉS

UN COMISSARIAT MODÈLIC. El galerista Huc Malla i el traficant d’idees Vicenç Altaió són els responsables de la segona entrega d’una mostra fonamental que, d’alguna manera, completa les que li han dedicat la Tate Modern de Londres i, més recentment, el Museo Reina Sofía de Madrid.

La dramàtica desaparició de Terry O’Reilly, morta en accident de cotxe el 1962, va deixar sense rumb el vaixell insígnia del Pop Art europeu: amb la sobtada pèrdua de la seva dona, Richard Hamilton patia el risc d’abismar-se com només poden fer-ho els éssers que han estat esquinçats pel mig. Marcel Duchamp —que, per sobre de qualsevol altra consideració, era una persona extremadament lúcida—, va tenir la brillant idea de preservar el seu amic de la millor manera possible, és a dir, trasplantant-lo de Londres a Cadaqués quan Cadaqués encara no era una marca. Això succeïa a finals de juliol de 1963. Amb tot, Hamilton no ho va tenir fàcil per arribar a la localitat empordanesa: la carta que li va escriure Teeny —muller del geni de l’«orinari»— li facilitava tota mena d’indicacions que van resultar molt més útils de cara a evitar les aglomeracions caniculars que no pas per trobar el seu destí remot. Sigui com sigui, Hamilton va arribar a temps al «castell» dels Duchamp —així és com Teeny anomenava, irònicament, la seva casa— per contemplar com el gran dadaista traginava enderiat un cassó ple de plom amb el que pretenia fer un tap per a la banyera: mig segle després, aquell mateix tap s’exposa ara en una de les vitrines de la Galeria Cadaqués Dos transmutat en exvot més que no pas en obra d’art o, si ho preferim, en el simbòlic punt de partida d’una història d’amor que l’artista anglès va mantenir, amb regularitat encomiable, fins a la fi dels seus dies.
Expliquem tot això no tant per afició a les anècdotes —quelcom que per descomptat existeix— com per la necessitat de dimensionar d’una vegada per totes la importància que van tenir l’espai i el temps de Cadaqués en la vida i obra del pare del Pop Art. I és que, ens agradi o no, encara avui se segueix adjudicant de manera unívoca (i acrítica) la paternitat de la criatura a Andy Warhol —batejat com a Andrew Warhola a Pittsburg, l’any 1928— ometent deliberadament (o oblidant per pura negligència històrica) que va existir, com tantes vegades succeeix, un altre pare «biològic» del moviment en qüestió (sobreexplotat fins al paroxisme) que, a diferència del nord-americà, va saber flirtejar amb la fama sense enllitar-s’hi obertament o, el què ve a ser el mateix, que només va vendre una part de la seva ànima al diable reservant-se la millor porció per transitar amb intel·ligència crítica per la llarguíssima segona meitat del segle XX. La història és sobtadament coneguda: el tret de sortida de tot plegat va ser, exactament, el 8 d’agost de 1956, dia de la inauguració d’una exposició a la Whitechapel Art Gallery de Londres que, per moltes raons, va esdevenir crucial per a la història de l’art posterior. Richard Hamilton va ser un dels artistes participants a «This is Tomorrow» —es tractava de mostrar la seva visió del demà— i, de manera molt especial, va ser un dels agitadors culturals que va apostar sense embuts per una hibridació de llenguatges pensada per recuperar, en darrera instància, productes de la subcultura de masses que, a mitjans anys cinquanta —al Regne Unit, no pas a Espanya—, ja reclamava els seus propis altaveus. Sol o associat amb Dieter Roth va deconstruir sense miraments tots els mites moderns, començant per l’autoria i, en cert sentit, acabant amb l’art mateix (i si no que li preguntin a Chispas Luis: ser un gos no va ser cap impediment perquè signés alguna de les peces que, erròniament, seguim atribuint a Hamilton). És a dir: una exposició imprescindible lluny de les grans capitals.

Richard Hamilton
Galeria Cadaqués, Cadaqués. Horta d’en Sanes, 7.  H Fins el 14 de setembre. www.galeriacadaques.com