Skip to content

XAVIER SOLÀ: entre el món i la terra

24 August 2014

Xavier Solà Planella (Camprodon, 1975) va deixar una bona feina en el camp del disseny industrial per anar a Sevilla a estudiar Belles Arts. No es penedeix de res, entre altres raons, perquè ho va fer per amor.

Solà web

La gràcia de ser artista —o, potser millor, un dels escassos avantatges associats a la pràctica de l’art— és que el «fer» pot precedir a l’abstracte «conceptualitzar». És a dir: l’artista pot obrar mogut tan sols per necessitat (diguem-ne «desig») sense haver de retre comptes a una raó que, donat el cas, ja s’encarregarà d’administrar el crític/teòric entès com a marmessor d’un discurs que ell —i malgrat el què pugui semblar— només és capaç d’usufructuar; per la seva banda, el creador pot esdevenir, com molt bé va assenyalar Foucault, un genuí «instaurador de discursivitat» en la mesura que «la seva funció d’autor excedeix la seva pròpia obra». Per entendre’ns: no es tracta tant de formular les regles d’algun hipotètic joc com d’habilitar l’espai on aquest pugui ser dut a terme. Per això Xavier Solà va començar a pintar sabates abans de saber per què ho feia: perquè la seva mirada no és teòrica sinó performativa.

zapatillas de Javito ruiz perezDe fet, Solà afirma que el detonant de tot plegat va ser una mínima espardenya que apareixia en una pintura de Margit Kocsis: «Es tractava d’una sabata insignificant que em va captivar completament —explica Solà— i que vaig versionar de seguida. Després van venir totes les altres sabates, les reals, les que m’ha deixat algú perquè les pinti». Sabates com aquelles que Van Gogh va immortalitzar —mogut pel desig— i que Heidegger va teoritzar —mogut per la raó—, és a dir, objectes domèstics atrapats entre el món i la terra. I és que, segons el filòsof de Messkirch, en tot obra d’art el món i la terra mantenen una lluita permanent a causa del seu caràcter antagònic: mentre que el primer —el món— sempre es vol fer palès, visible, exposat a la llum, el segon —la terra—, per contra, tendeix a retraure’s, a ocultar-se mitjançant una forma de replegament perfecte. L’activitat creadora de l’artista, en aquest sentit, seria un intent d’objectivar de manera virtual i permanent aquesta lluita entre la matèria i la voluntat de donar-li  aquella forma capaç d’expressar un sentit que sempre serà espiritual. «Hi ha en aquest forcejament —va escriure Heidegger a Art i poesia— quelcom que s’esquinça en allò més dur, però és precisament en aquest esquinçament on pot existir un possible acoblament».

zapato nía okLa descripció de les sabates pintades per Van Gogh que va fer el controvertit pensador alemany ens pot il·luminar al respecte: «A la fosca boca interior badalla la fatiga dels passos laboriosos. A la ruda pesantor de la sabata hi ha representada la tenacitat de la lenta marxa a través de les llargues i monòtones rases de terra llaurada […] Al cuir s’hi troba tot el que té d’humit i gras el terra. Sota les soles hi llisca la soledat del camí […] A la sabata hi vibra la tàcita crida de la terra [que] resguarda el món de la llauradora». Cada sabata pintada per Solà és justament això: una mena de sinècdoque —la part pel tot— des d’on reverberen vides i paisatges i on, finalment, la pintura pot existir sense haver de retre comptes a res a banda d’ella mateixa.

L’atzar, per les raons que sigui, ha estat favorable als interessos de Xavier Solà: després d’una llarga trajectòria professional centrada en el camp del disseny industrial, l’amor va trucar a la seva porta i el va empènyer cap a terres andaluses. Un cop instal·lat a Sevilla, va deixar que l’acabés de seduir el seu altre gran amor, a saber, la pintura: es va matricular a la Facultat de Belles Arts de la capital bètica —una de les més prestigioses de l’Estat Espanyol— i, d’aleshores ençà, s’ha entregat en cos i ànima a una disciplina que, en paraules seves, s’ha «begut com un got d’aigua». I no només això: al «Sud» hi ha descobert un respecte per la seva feina que és fruit, en gran mesura, de la pervivència d’oficis relacionats amb la imatgeria religiosa; un respecte que fa que «no arrufin el nas quan dius que ets pintor» i, encara més, quan goses explicar-los —afegim nosaltres— que allò que més t’agrada representar són unes humils i desheretades sabates.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: