Skip to content

ISERN, UN CLÀSSIC EN POTÈNCIA?

26 September 2015

CASA DE CULTURA DE GIRONA. Després de la reeixida exposició d’Adrià Ciurana, arriba a l’antic Hospici el segon artista escollit per a les «Exposicions viatgeres» de la Diputació.

IsernSavi i caut com era, a Borges no li agradava convertir-se en oracle de res i, justament per això, preferia deixar per als lectors la feixuga responsabilitat de decidir «què és un clàssic» (suposant que sigui alguna «cosa»). És a dir: segons l’argentí, una obra esdevé clàssica gràcies a la decisió (imaginem que tàcita) de generacions senceres, entestades a llegir-la (Borges, com és natural, parla de llibres) «como si en sus páginas todo fuera deliberado, fatal, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término». Italo Calvino, tant o més aficionat a les taxonomies que l’inventor del diccionari de John Wilkins, optava per la pura obertura: un clàssic vindria a ser quelcom que pot ser visitat infinites vegades ja que «mai acaba de dir allò que volia dir». Podríem seguir engrunant la posició dels «grans cervells» (Hegels, Steiners i companyia) davant la qüestió de la «classicitat» fent gala, per altra banda, d’un cert provincianisme intel·lectual en la mesura que la «millor» definició la tenim ben a prop de casa. Escrivia Cirici Pellicer a Art i societat (assaig clàssic de la crítica feta en català): «Podem dir que l’obra més vàlida és la més capaç d’ésser continent de continguts diversos, passant a través dels homes, dels tipus psicològics, de les generacions i de les fronteres, per a encarnar cada vegada, amb eficàcia, realitats distintes». Paga la pena llegir la cita a poc a poc, com aquell qui allarga la darrera copa d’un vi caríssim.
isern1-webEn què coincideixen la majoria d’autors? Doncs en la naturalesa intrínsecament «oberta» de l’obra destinada a convertir-se en clàssic i, una mica paradoxalment, en la densitat i fermesa del seu «cos». Potser per això Jordi Isern ha decidit titular Com un vas buit la magnífica exposició que presenta a la Casa de Cultura de Girona: perquè totes i cada una de les seves pintures és, en efecte, «capaç d’ésser continent de continguts diversos». Una obra d’Isern, no importa quina, sempre és còncava: es tracta d’un contenidor on la mirada pot realitzar un viatge concèntric, enretirant pacientment tots els vels d’un harem on l’existència de la concubina és només una hipòtesis força improbable (el protagonista del periple és aquell «ull golós» que J.V. Foix reclamava «per obrir natura»; la «concubina» són les «promeses de l’art» de les que parlava José Luis Brea a propòsit de Derrida). Amb tot, dèiem, no només cal que l’obra sigui «oberta»: la densitat i fermesa del seu cos són característiques inherents a una determinada actitud enfront de la creació artística que, per dir-ho d’alguna manera, cal que sigui bicèfala. Diderot, que vindria a ser el pare de la crítica d’art entesa com a disciplina autònoma, ho va sentenciar pels segles dels segles: «Les dues qualitats essencials en un artista han de ser la moralitat i la perspectiva». Una altra cita, juntament amb la de Cirici, que cal degustar amb calma.
Si hom no comet l’error de llegir literalment l’al·locució de Diderot, aleshores aquesta esdevé reveladora: quan parla de «moralitat» està parlant de responsabilitat, de seriositat, de valentia, de sinceritat, i de tota una sèrie d’adjectius difícils d’aplicar a nombrosos autors contemporanis; la «perspectiva», en canvi, ens trasllada al terreny més pràctic (o manual) de l’activitat pròpiament creadora: conèixer l’ofici (no importa quin sigui el llenguatge escollit «per a encarnar cada vegada, amb eficàcia, realitats distintes», però cal conèixer-lo) vindria a ser una exigència mínima que, a desgrat nostre, també acostuma a ser més aviat escassa. Dos caps o dues qualitats, en darrera instància, que permeten parlar d’Isern com d’un clàssic en potència (com deia Borges, la decisió final  incumbeix a generacions senceres).
Tot plegat seria impensable sense la feina esmerçada de la gent de la Casa de la Cultura de Girona i, encara més, de la voluntat sostinguda per part de la Diputació de Girona de no desendollar del tot el respirador que manté la cultura en vida:  l’elecció d’Isern, juntament amb Adrià Ciurana, com un dels artistes que protagonitzen les seves Exposicions Viatgeres, és una mostra de salut del cos institucional que, en els temps que corren, ratlla el miracle. La qüestió és: si Wilfredo Prieto va vendre, a la darrera edició d’ARCO, un got d’aigua mig ple per 20.000 euros, imaginin que podria arribar a demanar Isern pel seu, de got?

Advertisements
One Comment leave one →
  1. rafael camps permalink
    26 September 2015 10:47

    vindras avui? i ens fas cronica 😉

    _r

    +34 659 418 595 Enviado desde mi mega teléfono que te cagas iPhone

    > El 26/9/2015, a las 9:41, Eudald Camps escribió: > > >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: