La censura en l’època del pensament feble

FESTIVAL INGRÀVID. A partir d’avui, Figueres tornarà a ser la capital empordanesa de la cultura contemporània. La nota negativa ve donada per la censura a una de les peces presentades.

Hi ha verbs, com ara «matar», que no admeten grau: es mata o no es mata (a cap advocat li passaria pel cap defensar al seu client al·legant que «només va matar una mica». La idea és demostrar si l’acusat «és» o «no és» culpable, si va «matar» o no: en cas afirmatiu, tot allò dels atenuants ja formaria part de les particularitats dels diferents sistemes judicials). Per contra, hi ha verbs que vindrien a ser com les idees platòniques, és a dir, entitats abstractes a les quals hom s’atansa en major o menor mesura (en «participa», diria Plató). «Estimar», en aquest sentit, seria la perfecta antítesi de l’exemple anterior. Ningú, a no ser que pateixi alguna patologia mental greu, «estima absolutament»: es pot estimar molt (o moltíssim), de la mateixa manera que es pot detestar més o menys (odiar, en canvi, és a mort).
A quin dels dos grups pertanyeria el verb «censurar»? Encara que pugui semblar el contrari, és un genuí integrant del primer (els que no admeten grau). En  l’accepció que ens ocupa («exercici del control i de la repressió dels continguts fets públics a través de diferents mitjans»), la censura, existeix o no: un text censurat sempre serà un text incomplert (és com allò del «matar més o menys»). Anàlogament, i de la mateixa manera que hi ha assassins, hom pot caracteritzar perfectament la figura del censor: ell és l’encarregat de portar a terme la tediosa poda amb finalitats ideològiques. I que ningú s’equivoqui: a banda de les ideologies explícites (braç alçat amb la mà estesa i bajanades per l’estil), existeixen corrents subterranis que condicionen, de manera molt més subtil i efectiva, el pensament i l’acció de bona part de la societat actual. És l’existència d’aquest clavegueram putrefacte el que fa possible, en darrera instància, la proliferació d’una munió de petits censors (directors de museus, regidors d’incultura, funcionaris ocupats en la feixuga tasca de domesticar la realitat…) que, d’alguna manera, es reparteixen la culpa i, de passada, mantenen net el rostre d’una democràcia, com a mínim, qüestionable.
Quin és l’origen de tot plegat? Per què els artistes nascuts després del franquisme (Núria Güell va néixer el 1985) segueixen revisant la figura del dictador? Fa quatre anys, l’historiador Xavier Diez ens va regalar una compilació de textos apareguts entre 1965 i 1979 a la revista Cuadernos de Ruedo ibérico, una publicació modèlica que mai es va cansar de denunciar (gràcies a intel·ligències preclares com la de José Martínez) les perversions de la Transició. L’editorial d’un dels números escollits per Diez (titulada, curiosament, «El franquismo sin Franco») ens brinda una possible resposta als interrogants suara oberts: «La oposición política antifranquista no esperaba que el general Franco, saludable anciano, falleciera de repente, sin previo aviso, a la temprana edad de 83 años. La oposición política antifranquista no tuvo tiempo para asentar los supuestos materiales de una alternativa de gobierno democrático, aunque esa teórica alternativa constituyese desde siempre su objetivo declarado. No tuvo tiempo aunque para ello dispuso de treinta y cinco años. A nadie debe, pues, extrañar la ausencia de la oposición política antifranquista del proceso sucesorio del dictador».
La resta de la història és sobradament coneguda: qualsevol possible debat (i ja no denúncia) sobre els crims comesos durant el règim s’aplaçava sine die en virtut de la llei d’Amnistia (octubre de 1977) que, com el seu nom indica, «amnistiava» (art. 2f) els delictes comesos per funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones (com ara privar-los de la llibertat o del simple fet d’estar vius). Ni el govern d’UCD fins el 1982, ni el llarg període socialista (1982-1996), ni Aznar (aquest cas no sorprèn tant), van moure una sola coma d’aquell pervers article blanquejador. Zapatero, pressionat pel clam dels historiadors seriosos i pels néts de les víctimes, va iniciar un simulacre de revisió retrospectiva que encara perdura. En resum: el gran despropòsit sobre el qual s’alça la nostra democràcia és allò que el socialista José María Benegas va descriure com a «llei de punt i final».
Ni punt i coma ni punts suspensius: punt i final. Per això resulta inapropiat que un artista (Núria Güell no és un cas aïllat) tregui a passejar la imatge del dictador i els símbols que, per altra banda, onegen tranquil·lament cada cap de setmana a les graderies de molts estadis de futbol. I també per això l’església segueix pronunciant-se, amb voluntat d’influir, sobre temes que no són de la seva incumbència i, de passada, el nucli dur de la família reial (Urdangarin i la infanta orbiten des de la perifèria) pot romandre intractable. Avui dia, qualsevol acte de censura (com dèiem al començament: no importa si petit o gran) és una prova més de la salut de la «llei de punt i final» o, encara pitjor, és la demostració de com la metabolització d’aquella llei de 1977 permet que s’apliqui amb naturalitat inconscient.
Rectificaran com Bartomeu Marí? No cal, ja que la peça de Núria Güell i Levi Orta ha acomplert amb escreix la seva finalitat: demostrar que el feixisme no només no ha mort sinó que gaudeix de bona salut i prolifera, com un virus silenciós però letal, entre nosaltres. Posats a tensar una mica la corda, potser aquest era el millor destí per  a una proposta que és qualsevol cosa menys brillant: que algú la rescatés del seu trist destí (donar voltes a la Rambla com un borinot) i l’elevés al territori de la discussió política ha estat una sort. I és que gràcies a la censura, sovint, l’art es veu obligat a subtilitzar els seus mecanismes (n’hi ha prou mirant les pel·lícules de Berlanga d’abans i després de la dictadura).