Skip to content

ORLAN: L’ART ENCARNAT

3 November 2015

ORLAN, una de les creadores franceses més controvertides i internacionals, exposarà, fins a finals de gener, els seus treballs al Bòlit. L’autora ens regala algunes claus per atansar-nos, sense prejudicis, a les seves obres.

FOTO: CARME SAIS.

FOTO: CARME SAIS.

Impossible definir, des d’una perspectiva reduccionista, una artista que ha consagrat la seva existència a desmentir, precisament, totes les definicions assumides, de manera dòcil i acrítica, per una societat tan impermeable com enemiga dels dissidents. D’entrada, ORLAN demana que el seu nom s’escrigui tot amb majúscules perquè no vol «dissoldre’s en la línia». De fet, hom no crea un personatge d’aquesta complexitat per fer-lo passar desapercebut: «Respectar-se és el primer pas per aconseguir que se’t prenguin seriosament. El meu cos és part de la meva obra. Per això he sigut la primera en convertir la cirurgia en un mitjà artístic». I és que ORLAN, encara per sorpresa de molts, és coneguda internacionalment (ha presentat les seves obres i projectes a les principals biennals i museus del món) per les nombroses operacions a que s’ha sotmès i que, fidel a la seva naturalesa essencialment exhibicionista, ha retransmès en rigorós directe (la imatge de l’artista amb l’orella penjant i responent, com qui no vol la cosa, les preguntes titubejants d’un anònim espectador, ja forma part de la història de l’art recent).
El mite d’ORLAN, per dir-ne d’alguna manera, té data oficial de naixement: l’artista de Saint-Étienne va fer pública la seva primera  proposta d’intervenció quirúrgica el 30 maig de 1990 a Newcastle, el mateix dia que feia 43 anys. L’operació va realitzar-se dos mesos després a París, en un «teatre d’operacions» dissenyat amb tot luxe de detalls per a l’ocasió: hi havia flors de plàstic, tres perruques fluorescents, un vestit de la Mare de Déu i una enorme fotografia on apareixia ella mateixa posant com la cèlebre Venus de Botticelli. Completava l’escenografia la seva pròpia veu (mig anestesiada) recitant parts de La robe d’Eugénie Lemoine: «La pell és decepcionant —proclamava un dels fragments escollits— ja que en la vida no és té res més que la pròpia pell […] Existeix l’error en les relacions humanes perquè un mai és allò que té […] Jo tinc una pell d’àngel però sóc un  xacal […], una pell de cocodril però sóc un gos petaner, una pell de negre però sóc un blanc, una pell de dona però sóc un home; jo no tinc mai la pell del que sóc: no  hi ha excepció a la regla perquè  jo mai sóc el què tinc». La grassa extreta durant l’operació va ser guardada en uns «reliquiaris» de resina transparents modelats a partir de motlles obtinguts dels seus braços i cames. D’aquesta manera va néixer el que ORLAN anomenaria «Art charnel».
Amb tot, i com dèiem al començament, no és possible reduir la personalitat artística de la creadora francesa als seus «moments hospitalaris» més mediatitzats: «Si vaig decidir utilitzar el meu cos com a suport —explica asseguda entre els vídeos que exposa a Girona— va ser per una qüestió de coherència. Ser original passava per fer aquest pas que, a més, ha resultat molt útil a l’hora d’evidenciar les deficiències i perversions d’una societat molt estandarditzada i que tolera poc i malament la diferència». En aquest sentit, és important no perdre mai de vista la dimensió crítica d’uns treballs de naturalesa híbrida i d’aparença calidoscòpica: «El meu cos és només un dels molts suports artístics que utilitzo. La idea sempre és la mateixa: es tracta d’escollir el millor mitjà de cares a materialitzar el concepte que tens al cap. Jo he fet molta escultura, fins i tot amb marbre de Carrara, vídeos, fotografia, instal·lacions, dibuixos o peces de biotecnologia —cultiva les seves cèl·lules— entre altres… El que compta és estar sempre atent a les noves possibilitats sense perdre mai de vista els riscos associats als abusos de la tecnologia». I és que ORLAN encarna —literalment—l’artista total capaç d’unir la vida i l’art fins al punt de desdibuixar-ne les fronteres.
Aquesta seria una altra de les seves grans «preocupacions»: «No m’agraden les fronteres ni els límits nacionals, jo defenso la llibertat, la tolerància, la solidaritat, el comunitarisme i les identitats nòmades… Per això un dels vídeos que es poden veure a Girona es dedica a fusionar les banderes dels països d’origen d’una sèrie d’immigrants marsellesos amb els colors de la bandera francesa». Ja ho deia Elias Canetti: «Les banderes són vent visualitzat. Són com retalls de núvols, més propers i acolorits, ben subjectes de forma permanent, que criden l’atenció pel seu moviment. Com si fossin capaços de dividir el vent, els pobles se’n serveixen per tal de senyalar l’aire que tenen al damunt com a propi».
Tenir a prop de casa una artista com ORLAN és un luxe que no ha de passar desapercebut. Els seus plantejaments ens poden semblar radicals per l’absoluta coherència assumida sense escletxes i, per sobre de qualsevol altra consideració, per l’entrega del bé més preuat del que disposem: donar, en vida, el cos a l’art i, un cop morta, dipositar-lo en un museu, és el destí escollit per aquesta personalitat única i irrepetible (podran fer com ella, però mai seran ORLAN).

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: