Skip to content

L’apropiació d’imatges com a símptoma

19 December 2015

Monika Anselment exposa al Museu de l’Empordà de Figueres i al MUME de la Jonquera «Fern Sehen», una exposició que reelabora imatges extretes d’internet i de la televisió.

 

anselment

Passen els anys i la grandesa d’Agnès Varda segueix augmentant, i no només gràcies a les seves pel·lícules (en especial les que opten pel format documental) sinó a la multitud d’experiments visuals i narratius que, en el seu moment, sovint van ser percebuts com una raresa de naturalesa gairebé excèntrica. Com a representant paradigmàtic d’aquest darrer grup més «experimental», segueix reverberant amb força el mític Une minute pour une image, una experiència de 1983 emesa a FR3 que, com el seu nom indica, consistia en projectar ininterrompudament durant un minut una mateixa imatge per la pantalla de la televisió. Varda, a més, acompanyava l’inquietant estatisme de la fotografia/fotograma amb un seguit de comentaris en off de personalitats procedents dels àmbits més diversos, des d’escriptors com Eugène Ionesco o Marguerite Duras, passant per crítics d’art com Pierre Schneider, fins a l’anònim flequer, taxista o home de negocis de torn. Rosalind Krauss —en un text sobre el simulacre fotogràfic— feia notar que, rere l’experiment de Varda, s’amagava una concepció eminentment sociològica del fet artístic que implicaria, també, la creença que és justament des de la sociologia des d’on es podrà construir un discurs amb cert sentit sobre la pràctica fotogràfica. Encara avui, un dels teòrics més genuïns d’aquesta actitud a la recerca del marc social és el filòsof Pierre Bourdieu, autor —enguany ha fet mig segle— del conegut assaig La fotografia. Un art intermedi; «intermedi», des d’un punt de vista estètic, en la mesura que no és ni bo ni dolent, sinó equidistant i, més encara, «intermedi» perquè se situa a mig camí entre l’alta cultura i l’esdeveniment més vulgar. En relació a l’anàlisi de Bourdieu, tanmateix, sembla que allò realment substancial per a Varda seria el públic «intermedi» al qual va anar majoritàriament dirigida la seva proposta: una classe mitja que era i és l’autèntica massa receptora, precisament, dels mass media i, també, una classe mitja que és la que conforma els grans corrents de pensament que esdevindran, mercès al miracle democràtic, els vots que perpetuaran les bondats del sistema neoliberal en qüestió. A grans trets, aquest podria ser un possible punt de partida pels treballs que l’artista Monika Anselment ve realitzant al llarg dels darrers vint anys.
Sigui com sigui, del minut per una imatge de Varda s’ha passat a l’estatització definitiva del fotograma. En primer lloc, és clar que Anselment parteix d’una estratègia de dislocació perceptiva: la velocitat mediàtica —calculada ni més ni menys que per deixar el rastre que convingui— és deliberadament substituïda per la seva negació, és a dir, pel fragment o l’àtom visual que, en la seva duració, n’és la matèria primera. El resultat, com era d’esperar, són unes instantànies robades —l’autora parla de reciclatge— que operen com a poderosos delatores en un doble sentit: ens parlen d’un espectacle absolutament dirigit, autèntica apologia de la supremacia tècnica i moral d’occident que amaga sense embuts tot allò aliè al poderós discurs oficial; però les imatges fotogràfiques resultants, com assenyala la mateixa artista, també participen —són culpables— de la fascinació per allò que podríem anomenar «estètica del conflicte». No és difícil imaginar analogies pictòriques quan es contempla la sorprenent «coherència» cromàtica i formal que caracteritza cada tipologia o família d’imatges. L’invent, de fet, tampoc és nou. Justament per això qualsevol espectador reconeix com a més «autèntica» i més «plena de significat» una fotografia quasi indesxifrable obtinguda amb un telèfon mòbil infiltrat enmig d’una turba linxadora (només cal pensar en les darreres imatges obtingudes de Gadafi) que no pas la «pietà» —per citar un cas ben il·lustratiu— amb la que Samuel Aranda va guanyar el World Press Photo l’any 2011: mentre que la primera imatge era anònima, caòtica, poc nítida, aliena a qualsevol criteri compositiu formal que en limités la immediatesa o el caràcter furtiu, la segona, la «pietà» d’Aranda, extreia la seva efectivitat visual d’uns codis perfectament definits, com a mínim, des del renaixement, i d’una pulcritud compositiva que contrastava poderosament amb el relat escabrós que l’acompanyava a tall de justificació.
Amb tot, i centrant-nos en els treballs d’Anselment, la pregunta que qualsevol espectador pot fer-se davant de les imatges i dels diferents materials que en modifiquen i n’amplien el significat és: Per què l’artista ha «vist» més coses que jo? L’equació és senzilla. Una cosa pot ser invisible per dos motius bàsics: perquè no la podem veure o perquè no la volem veure. Sartre, al seu magnífic assaig L’imaginari —psicologia fenomenològica de la percepció— establia tres tipus de consciències mitjançant les quals ens pot ser donat un mateix objecte: concebre, percebre i imaginar. O, dit d’una altra manera: un objecte pot romandre invisible si la nostra consciència no el pot concebre, si no el pot percebre o, fins i tot, si és incapaç d’imaginar-lo (el nucli del problema rau, segons el filòsof francès, en la radical diferència entre pensament i percepció: «mai no podrem percebre un pensament ni pensar una percepció […]: l’un, saber conscient d’ell mateix, que es col·loca d’un cop al centre de l’objecte; l’altre, unitat sintètica d’una multiplicitat d’aparences, que fa lentament el seu aprenentatge»). Per entendre’ns: qualsevol proposta artística que vulgui parlar de la invisibilitat —al cap i a la fi això és el què fa Anselment: en cas contrari, quin sentit tindria tot plegat?—, haurà de tenir en compte que la (in)visibilitat és un concepte indestriable de la consciència humana i de les seves limitacions, no només perceptives sinó especialment gnoseològiques. No podem aprendre d’una imatge, conclou Sartre, sinó el que ja sabíem. Justament per això hom no pot deixar de tenir la sensació que la majoria de propostes artístiques decididament «sociològiques» no només arriben tard sinó que van a remolc d’una societat que ja fa temps que viu en les imatges. La democratització radical que possibilita la xarxa i l’actualització en temps real dels seus continguts fan que l’art, com la política, arribi tard: la societat intermèdia sempre va un pas per endavant.

Monika Anselment
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.   H Fins el 10 de gener. De dimarts a dissabte d’11 a 19h.
MUME, La Jonquera. Carrer Major, 43-47.   H Fins el 31 de gener. De dimarts a dissabte de 10 a 18h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: