Realisme cosmètic vs. realisme profund

Anomenem «realistes» aventures pictòriques radicalment diferents: a la pintura superficial i cosmètica de Pol Borràs és possible contraposar la mirada atmosfèrica i preocupada per la matèria plàstica d’Alejandro Quincoces. Exposen a la Galeria Iturria de Cadaqués i a El Claustre de Figueres respectivament.

El crític d’art Clement Greenberg va ser el primer en adonar-se que la principal diferència entre l’art nord-americà i el que es feia a Europa, després de la Segona Guerra Mundial, no només era d’ordre formal: mentre que els artistes del vell continent seguien ancorats en un inacabable procés dialèctic (el coneixement consisteix en assumir la contradicció com a principi, hauria proclamat Hegel), els altres, els feliços habitants de l’únic país que no havia patit els bombardeigs sistemàtics sobre la població civil durant la llarga nit bèl·lica, fluïen alliberats de tota genealogia prèvia, s’endinsaven sense memòria en aquella pintura gestual all over que, més enllà de cap altra consideració, se celebrava a ella mateixa en tant que pintura.
La gràcia de la constatació de Greenberg —prou evident, per altra banda— és que no només era útil per diferenciar l’abstracció americana de l’informalisme europeu sinó que, mutatis mutandis, també resultava reveladora a l’hora d’engrunar les subtils diferències existents entre la pintura realista —o figurativa, tan s’hi val— que es feia a un i altre costat de l’Atlàntic: l’asèptica fredor del fotorealisme cosmètic de Richard Estes o Chuck Close contrastava poderosament amb la pintura d’autors com Isabel Quintanilla, Antonio López o, més proper a nosaltres, el català Julio Vaquero, artistes que utilitzen el seu gest precís per alliberar una mirada prenyada d’història i que, d’alguna manera, converteixen cada una de les seves obres en una vanitas on el protagonista no és tan la realitat objectiva com el temps que la descompon lentament.
Deixant de banda dicotomies basades en principis geopolítics més que no pas estètics  —es pot fer fotorealisme a Europa i informalisme a Amèrica—, el paisatge resultant és fruit, en darrera instància, d’una confusió fundacional: creure que «realitat» i «visibilitat» poden funcionar com conceptes sinònims. És a dir: gràcies a la ciència —i a la poesia— sabem que allò visible només engloba una part de la realitat i que, per acabar-ho d’adobar, aquesta «part visible» no representa, ni de llarg, el sector majoritari. Les coses tenen l’aparença que tenen —se’ns apareixen en la seva lluïssor, diria un fenomenòleg— mercès, per sobre de cap altra consideració, a fenòmens i estructures profundes que l’ull nu és incapaç d’abastar.
En aquest sentit, el pintor que etiquetem com a «realista» —la «hiperrealitat» hauria de ser solament patrimoni de la ciència ficció— pot fer com Pol Borràs (Barcelona, 1961) i conformar-se en reproduir de manera mimètica retalls de món sense disposar, a més, de la mínima solvència tècnica necessària per dissimular els seus decorats o bé, a l’extrem oposat, pot intentar fer com Alejandro Quincoces (Bilbao, 1951) i submergir-se de ple en l’esfera visible a la recerca d’aquella matèria i aquella memòria de la que ens parlava Henri Bergson. Com deia el filòsof francès, «La percepció mai és un simple contacte de l’esperit amb l’objecte present; està tota impregnada dels records-imatges que a l’interpretar-la la contemplen».

Alejandro Quincoces
Galeria d’Art El Claustre, Figueres. Rambla 25  H Del 19 de setembre al 4 d’octubre. Horaris: www.elclaustre.com

Pol Borràs
Galeria Iturria, Cadaqués. Carrer Unió, 14  H Del 6 al 30 de setembre. Obert cada dia de 17 a 22h.