MAR SERINYÀ: sismògraf poètic

Mar Serinyà (Torroella de Montgrí, 1986) ha reconvertit l’antic estable de la masia familiar en estudi: la seva veu —a banda de Belles Arts, també ha estudiat música— comparteix protagonisme amb els gestos d’un cos «que cal afinar com qualsevol altra eina».

Mig segle de canvis profunds i d’escissions aparentment irreversibles (dins del sistema de l’art contemporani) no han restat vigència a la proposta formulada per Yves Klein: «Proposo [que els artistes] vagin més enllà de l’art mateix i que treballin individualment pel retorn de la vida autèntica, on l’ésser que pensa ja no és el centre de l’univers sinó que l’univers és el centre de l’ésser». Assumit aquest gir —de l’antropocentrisme al cosmocentrisme—, concloïa Klein, la nostra naturalesa esdevindrà aèria: «Coneixerem la força d’atracció vers les esferes superiors, cap a l’espai, en direcció enlloc i a tot arreu de manera simultània… Dominada la força d’atracció terrestre, literalment levitarem en total llibertat física i espiritual». Qui sap si la desmesura de la proposta de Klein va ser la mateixa pulsió fatal que va acabar empenyent artistes com Schwarzkogler o Ana Mendieta en direcció al buit: el seu darrer salt (ambdós es van suïcidar llançant-se per la finestra) pot ser llegit com la culminació sublim de tota una trajectòria artística i, al mateix temps, també pot ser vist com la màxima expressió del fracàs en l’intent desesperat d’exorcitzar la matèria que ens manté —com diria el poeta Yehuda Amikai— clavats a la carn del món.
Amb tot, existeix la possibilitat de fer com Mar Serinyà i quedar-nos tan sols amb la primera part del missatge del pare de les antropometries: «l’ésser que pensa ja no és el centre de l’univers sinó que l’univers és el centre de l’ésser», és a dir, que el cos de l’artista —perquè un artista és, abans que res, un cos— esdevingui un mitjà a través del qual es facin visibles ritmes i veus que, en cas contrari, romandrien ocults i silenciades. No ha d’estranyar-nos, en aquest sentit, que l’artista de Torroella de Montgrí hagi estudiat, a banda de Belles Arts, Música: «Treballar la veu durant tants anys —explica— m’ha servit per entendre que el procés d’aprenentatge és el més important. Amb l’art em passa el mateix: l’obra és només una conseqüència, la part visible d’un procés que, en realitat, mai s’acaba». O que durarà, podem afegir nosaltres, mentre duri l’entusiasme creatiu d’una artista que treballa per necessitat: «Dibuixo i pinto quan no puc cantar i a l’inrevés. Faig el que faig perquè no dec servir per cap altra cosa».
Sigui com sigui, Mar Serinyà es troba en un moment vital i creatiu dolç: «Finalment he aconseguit tenir el meu propi espai —comenta referint-se a l’estable del mas familiar que ha reconvertit en estudi—, no és res de l’altre món però tinc la sensació de trobar-me al mig del paradís». A nivell expositiu, i malgrat la seva joventut, la seva presència s’ha consolidat gràcies al reconeixement obtingut  per part de la Fundació Fita o de la Beca Primavera promoguda per l’Ajuntament de l’Escala i, darrerament, per la seva participació en mostres col·lectives com Filtres Appart al Bòlit de Girona: en tots el casos, la seva presència suposa una alenada d’aire fresc enmig d’un paisatge saturat d’impostura i de falsa transcendència. I és que, en darrera instància, el que ens regala Serinyà és una veu —literalment i metafòrica— que s’entesta a traduir, com dèiem, els batecs d’un cor subterrani: per això els seus papers recorden l’enregistrament d’un sismògraf esdevingut giny poètic increïblement afinat. De fet, l’empordanesa hauria pogut ser l’autora d’aquests versos d’Emily Dickinson que semblen escrits expressament per a fer-li companyia: «Per a ma fina oïda les fulles enraonen / i són campanes els arbustos. / Mai no puc estar sola enmig dels sentinelles / de la Natura».