TACTE I LLUM

El projecte que presenta la Fundació Fita és el guanyador de la Beca-Ajuda Joan Pujol Sureda per a Joves Artistes. Víctor Masferrer va ser premiat amb  un treball profundament metalingüístic que reflexiona, de manera rigorosa però també poètica, sobre la naturalesa de les imatges i de la nostra fascinació per la mirada.

La diferència, tot i ser mínima, no és en absolut fútil: volem referir-nos a la passió «de» la mirada i no pas a la passió «per» la mirada, és a dir, que el protagonista de la història que ens ocupa —del joc, de l’enigma— és la mirada i no qui mira. La mirada «pateix» la tirania de la visibilitat; la mirada és la forma que adopta la visió quan està sotmesa als imperatius del desig. D’això es tracta: sense ulls no hi hauria visió, sense visió no hi hauria mirada i, sense mirada, les relacions amb l’espai i amb els altres estarien increïblement limitades. Sabem que els nostres avantpassats podien veure-hi però, en canvi, només podem intuir de quina manera miraven. Des d’un punt de vista biològic, heretem la facultat de la visió però mai la mirada. La visió desferma una concatenació de paradoxes que la mirada, des de temps immemorials, intenta pal·liar.
En aquest sentit, la primera paradoxa —aporia?— fa referència a la distància que ens separa de totes les coses (del món). Mirem per interioritzar allò que, objectivament, sabem que és a fora. A diferència de l’ull, la mà només pot certificar la realitat física de qualsevol objecte: «Mentre la mà que oprimeix —ens recorda Pascal Dibie— té la funció d’exterioritzar, l’ull interioritza, fixa en la mirada el què percep la vista, ens fa partícips de les imatges al mateix temps que s’apropia del món. L’ull realitza la proesa de fer-nos creure que és possible sortir de nosaltres i, simultàniament, romandre en nosaltres i només en nosaltres! Reflecteix la imatge i ens indueix a la reflexió». O, en paraules de Paul Nougé: «L’ull hi veu de la mateixa manera que la mà aprehèn».
Tacte i llum, poca broma. Mentre que el tacte s’afirma mitjançant un gest immediat i essencialment tautològic —n’hi ha prou «tocant» per saber-lo—, la visió depèn de la llum i d’un espai que aquesta supera (fendeix en la distància). La paradoxa —aporia?—, com molt bé ens recordava Emmanuel Levinas a Totalité et infini (1961), és que aquesta distància es supera gràcies a una llum i un espai que, per a l’espectador corrent, no són res: «L’ull no veu la llum sinó l’objecte en la llum. La visió és, doncs, la relació amb quelcom que s’estableix en el si d’una relació amb allò que no és quelcom. […] La llum fa aparèixer la cosa a l’expulsar les tenebres, buidant l’espai. Fa sorgir l’espai precisament com a buit. En la mesura que el moviment de la mà que toca travessa el no-res de l’espai, el tacte s’assembla a la visió». En aquest ordre de relacions —entre l’ull, la mà, la llum i l’espai—, la única cosa certa la va deixar escrita el poeta Nöel: «La imatge ens observa: no té parpelles».

Víctor Masferrer
Fundació Fita, Girona. Carrer Hortes, 22.  H Del 3  al 31 d’octubre. Diari de 17 a 20h. Dilluns i festius tancat.