Skip to content

TORRES MONSÓ: arribats a Ítaca

30 January 2012

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922) és un escultor homèric que pot fer balanç des de la seva casa de Santa Eugènia gràcies al fet d’haver transitat per quasi tot un segle sense abandonar la nau —que, en el seu cas, és una embarcació estètica— i sense trair a cap dels seus companys de viatge.

 

Si el viatge ha estat profitós, a Ítaca s’hi arriba amb les mas buides: a Ulisses, convertit en una mena d’apàtrida indigent desgastat pel seu formidable periple, tan sols el reconeix el gos —Penèlope es troba a mercè dels pretendents— perquè pot refiar-se del seu olfacte incontaminat i no depèn, en canvi, d’una mirada aviciada per les aparences o, pitjor encara, d’unes paraules que no són res més que les pedres amb les que es construeix la catedral de l’engany (el llenguatge ordinari, deia Wittgenstein, és un vestit que amaga el contorn real de les coses). S’arriba a Ítaca amb les mans buides, però aclaparats pel pes de l’experiència: tota una vida —que és l’Odissea— serveix per constatar que naixem de la mateixa manera que morim (inter faeces et urinam, diria Sant Agustí), eclipsats per idèntics interrogants desmesurats i, com a molt, amb la satisfacció —que sempre és una experiència íntima— d’haver sigut fidels a un grapat de consignes destinades a donar sentit a la vida pròpia i a la dels que ens envolten.

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922) és un escultor homèric que pot fer balanç des de la seva casa de Santa Eugènia gràcies al fet d’haver transitat per quasi tot un segle sense abandonar la nau —que, en el seu cas, és una embarcació estètica— i sense trair a cap dels seus companys de viatge: «Torres Monsó —escrivia Carme Ortiz al catàleg d’una de les darreres exposicions que l’artista va fer a Girona—, construeix un discurs que col·loca en una tensa relació allò simbòlic i allò real; la memòria d’un home i la seva postura ètica davant el col·lectiu l’han portat a la reflexió crítica i descarnada del moment actual, amb sarcasme, sense fer concessions a allò trivial, a mode de testimoni, radical i clar, per a qui ho vulgui entendre…» I per a qui no vulgui —o no pugui— ser còmplice de la lliçó del mestre, resta el compromís immediat i simple amb una disciplina, l’escultura, que vindria a ser el fil conductor que, com Ariadna, podrem rastrejar per no perdre’ns pels meandres d’una biografia tant vasta.

Potser per això, l’artista només dedica alguns silencis prenyadíssims de contingut a la pregunta sobre la situació contemporània —la crisi i demés— i s’explana, en canvi, a l’hora de recuperar aquella llarga postguerra que li va tocar viure i la seva feina com a ceramista de supervivència: primer amb l’Emília Xargay i en Quim Casellas i, després, en solitari, Torres Monsó va haver de submergir les mans al fang per reconstruir el seu món —després d’importants desfetes biogràfiques que no vénen al cas— i repensar-se des de l’origen mateix de la seva pràctica; va haver de treballar per a la subsistència diària i, al mateix temps, va poder descobrir la noblesa intacta que preserven els oficis. És allò que explicava Joseph Conrad a propòsit dels constructors de vaixells al seu llibre El espejo del Mar (versionat per Javier Marías): «Hay un tipo de eficiencia, sin fisuras prácticamente, que puede alcanzarse de modo natural en la lucha por el sustento. Pero hay algo más allá, un punto más alto, un sutil e inconfundible toque de amor y de orgullo que va más allá de la mera pericia; una inspiración que confiere a toda obra ese acabado que es casi arte o el arte mismo». Ja ho deia l’Eugeni d’Ors: «Tot allò que no és tradició és plagi».

A través de la finestra de l’habitació que Torres Monsó ha convertit en un petit oasi domèstic —o lloc on preservar el seu locus coeruleus— es veu el Canigó: les hortes de Santa Eugènia es desdibuixen a mesura que les deveses imposen els seus ritmes a l’horitzó i, també, a mesura que l’asfalt i la bulímia constructiva profanen els seus espais; la carretera, just al dessota d’aquest mirador privilegiat (davant la seva finestra no s’ha construït res perquè hi ha una gasolinera, no pas per respecte a l’inquilí), és, en paraules de Torres Monsó, com una passarel·la on desfila diàriament el «Carnaval» del món. L’etimologia no enganya: Carrus navalis, és a dir, processons navals governades per gent que són —com els tripulants de la stultifera navis— hostatges alienats d’una realitat que se’ls hi ha fet estranya. En aquest cas, la mirada del mestre ja no és de descobriment sinó de constatació.

Torres Monsó farà noranta anys el proper 7 de novembre. Irònic com sempre —juntament amb l’escultura, la ironia ha estat la seva gran companya de viatge—, l’artista mostra un retall de premsa on ha subratllat unes paraules del poeta Nicanor Parra: «Porqué no hay humillación más grande que existir, el mejor premio es borrarlo a uno del mapa»; malgrat tot, el repte serà no premiar al nostre artista i seguir vindicant-lo com un dels degans de l’escultura catalana. Ell, encara que vulgui, no podrà jubilar-se. No podrà perquè, com deia el mateix Nicanor Parra, «Los jubilados son a las palomas / Lo que los cocodrilos a los ángeles».

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: