DESPRÉS DE TÀPIES

N’hi ha hagut prou amb un parell de dies en absència seva per desfermar totes les opinions imaginables. S’ha dit i escrit de tot, majoritàriament elogis, i s’ha intentat, tard i amb aquella urgència sempre sospitosa, aclarir d’una vegada (i de manera que tothom ho pugui entendre) alguns aspectes que cal reconèixer per tal de situar Antoni Tàpies al lloc que li pertoca, com a artista però també com a intel·lectual compromès. I, no cal dir-ho, en l’era de la informació immediata, quaranta-vuit hores donen per a molt.

En primer lloc, s’han posat en entredit les etiquetes: la seva resistència al cànon, vingués aquest d’on vingués, ha estat llegida com a símptoma inequívoc de genialitat. Els grans mestres no s’inscriuen en cap corrent sinó que en són origen i causa. Manuel Borja-Villel, que va ser el primer director que va tenir la Fundació que porta el seu nom, ho expressava ahir amb aquestes paraules: “Qualificar [les pintures de Tàpies] d’abstractes, informalistes o impressionistes constitueix una imprecisió, un intent en va d’accedir a l’obra d’aquest artista a través de conceptes que ja li eren estranys quan havia dut a terme els seus treballs de maduresa (les denominades pintures matèriques)”.

En segon lloc, s’ha insistit fins a la sacietat en la seva catalanitat militant instal·lada, sense contradiccions, en un universalisme igualment programàtic: Tàpies s’embevia del romànic, de Llull, de Verdaguer o de Miró i, al mateix temps, reconeixia afinitats electives en Kline, Motherwell o, com confessava ell mateix a l’Art i els seus llocs, en un heterogeni paisatge cultural que podia anar de les pintures rupestres de Songo a les màscares dogon o a l’art esquimal, de l’art sumeri a l’hitita, de les imatges budistes de les coves de Yung-Kang als guerrers de Benin, de les icones bizantines als grafitis contemporanis que “embruten”, encara avui, les parets de les nostres asèptiques ciutats.

En tercer lloc, s’ha intentat subratllar el seu compromís polític oblidant que tot l’art, d’una manera o altra, és polític: que durant la dictadura, i en els primers anys de la democràcia, explicités alguns referents (Companys, l’Esperit Català, les Quatre Barres, Assassins…) va ser fruit de les circumstàncies d’uns moments d’asfíxia ideològica i, donat el cas, de pura supervivència moral; Tàpies, tanmateix, va preferir refugiar-se en una forma d’actitud estètica que esdevenia solidària en base a la seva coherència interna més que no pas als manifestos que hom hi pogués associar. Que l’art de Tàpies ja feia temps que s’entotsolava en problemàtiques d’arrel més metafísica i existencial que no pas política ho palesa l’acceptació que el pintor català va fer del títol de marquès ofert pel rei d’Espanya l’abril del 2010: com molt bé recorda Lluís Permanyer, podia haver refusat la distinció nobiliària com va fer, per citar només un exemple, Rusiñol de mans d’Alfonso XIII.

En quart lloc (i ens aturem aquí per no fer tediosa una enumeració que podria seguir), s’ha envoltat Antoni Tàpies d’una aura de misteri i magicisme que es contradiu amb la majoria d’aspectes ara esmentats: la imatge monacal del seu estudi contrasta poderosament amb la projecció exterior de la seva Fundació i amb els negocis galerístics de la seva família. Si Tàpies és l’artista català més influent de la segona meitat del segle XX és gràcies a la seva fam de món i a la seva enorme capacitat de treball. No s’ha de confondre mai un monjo amb un artista, entre altres raons, perquè el primer brega amb la matèria i, el segon, amb l’esperit.

Per tot això, resulta inevitable constatar un fet que, per a molts, pot resultar incòmode: a Tàpies se’l reivindica des de l’oficialitat sense haver assimilat l’essència del seu missatge creatiu. “Transmetre l’esperit a la matèria i/o extreure de la matèria el seu esperit és la proposta transcendental que Tàpies fa amb la seva obra”, va escriure Giralt Miracle fa més de vint anys. Matèria que és sinònim de memòria i de cultura, matèria que s’afirma i es nega mitjançant un doble moviment que evidencia, per sobre de tot, la nostra fragilitat. La incomprensió envers l’obra de Tàpies (ara silenciada pel dol oficial, però ben viva fins fa quatre dies) té molt a veure amb allò que Giorgio Agamben va anomenar “La ruptura amb la tradició”: “Una època en la qual entre vell i nou ja no hi ha cap lligam possible, si no és la infinita acumulació del vell en una mena d’arxiu monstruós”. Suspès en el buit entre vell i nou, entre passat i futur, “l’home és llançat en el temps com en quelcom estrany que incessantment li fuig i que el projecta endavant sense que ell hi pugui trobar mai el just punt de consistència”. Si no som capaços de remugar la pintura del mestre és per culpa d’una mala digestió fruit de les presses i de l’epidèmia de banalitat que ens aclapara: després de Tàpies, una incògnita absoluta que ens obliga a repensar-nos.