Skip to content

UN MOIX POLISÈMIC

10 February 2012

Santi Moix (Barcelona, 1960) exposa una acurada selecció de dibuixos, pintures i ceràmiques a la Galeria Presenta de Girona. Es tracta d’un tast de les diferents versions d’un autor molt més valorat lluny de casa seva que es manté fidel als procediments tradicionals de l’art, per més que la seva mirada sigui contemporània.

 

Per descomptat que no es tracta d’un argument crític acceptable, però la coincidència sovint és tan gran que resulta irresistible: fer referència als significats del cognom d’un artista per explicar la seva obra és un recurs que, més enllà de l’anècdota o del joc lingüístic enginyós, ha donat fruits d’una força poètica incontestable. L’exemple més prolífic, en aquest sentit, ens el segueix oferint aquella cèlebre reflexió de José Àngel Valente a propòsit del recentment desaparegut Tàpies: «Entrada radical a la matèria —va escriure aquest autor abissal fa un grapat d’anys— contemplació de la matèria, l’obra de Tàpies nega per la seva naturalesa mateixa tota ruptura entre esperit i matèria […] Símbol d’aquella negació o de la negació negada és la creu amb la que es fon la T inicial del cognom de l’artista, on convergeix allò que es complementa, on s’integren els contraris»; Tàpies, podríem afegir també nosaltres, enteses com els murs sobre els que va esgrafiar el mestre català la seva iconografia perenne, sobre els que va escenificar, de manera incansable, el seu prodigiós acte comunicatiu.
Sigui com sigui, Santi Moix torna a posar-nos en safata el viatge polisèmic ara esmentat: Moix que vol dir gat, és a dir, animal de sensibilitat exquisida que es passeja pel món observant des de la indolència  la comèdia humana i, quan convé, participant-hi des de la justa distància; Moix que pot voler dir embriac (de color), narcotitzat per unes formes que es despleguen amb aparent anarquia sobre un blanc de llum calidoscòpica; Moix, també, entès com a sinònim de flàccid o tou, i per extensió orgànic, viu i canviant a la manera d’unes morfologies capritxoses que no només no s’imposen a l’espectador sinó que semblen acaronar-li la mirada (fent-li moixaines);  i Moix, en darrera instància, o trist per la pintura, el dibuix i l’escultura que van perdent terreny a mesura que es devalua l’activitat manual en la pràctica artística contemporània.
Ho dèiem, fa tot just una setmana, a propòsit de la inauguració de l’exposició de l’artista a Girona: Nascut a Barcelona (1960) però instal·lat a Nova York de de fa més de vint anys, Moix forma part del selecte «club» d’autors que ha vist reconegut el seu treball lluny de casa i que, en canvi, ha de contemplar com la recepció de la seva obra, aquí, es fa en comptagotes. La mostra que fins a finals de març estarà oberta al public permet fer un tast perfectament escollit d’una altra forma de polisèmia: la de l’artista que es desplega mitjançant diferents tècniques i formats sense trair cap de les accepcions del seu cognom.

Santi Moix
Galeria, Presenta…, Girona. Carrer del Nord, 13.  H Del 3 de febrer al 31 de març. De dimarts a diumenge de 17 a 20 h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: