Skip to content

ANSESA: inventaris de negre

17 February 2012

Enric Ansesa (Sant Daniel, 1945) basa tota la seva  producció artística en una cosmovisió que es fruit de les llargues hores de reflexió pausada, de les lectures, de les tertúlies, de l’experiència que es destil·la a través de l’alambí domèstic.

 

Poques hores després de la mort de Tàpies, a tots els racons del país feia molta fred i bufava un aire endimoniat —diuen que siberià— que en multiplicava els efectes: al cim del barri de les Pedreres de Girona, exposat als quatre vents, la sensació apocalíptica encara era més gran, fins al punt que no hauria estat impensable veure-hi pujar algun dels “entenebrats” que Joaquim Ruyra va descriure a propòsit de La fi del món a Girona: “Amb llurs estigmes d’eterna condemnació, inspiraven una repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules per explicar”. Per fortuna, l’hospitalitat d’Enric Ansesa va contrarestar de seguida l’escena materialitzant-se en l’escalfor d’una esplèndida llar de foc (alimentada per un sol tronc que cremava de manera somorta però efectiva) i un parell de butaques situades de costat, i no pas encarades, per tal de fer possible aquella mena de conversa que evoluciona com les brases: sense exabruptes, a temperatura constant i màxima fiabilitat energètica. Si a tot plegat hi sumem el gos (de nom Lot, com el supervivent de Sodoma), les lleixes curulles de llibres, i algunes peces penjades a la paret que són finestres a la nostra història de l’art recent (un Faixò, per exemple), aleshores resulta comprensible que el vent i el fred passessin, amb rapidesa, a un segon terme. Amb tot, Tàpies —i tot el què significa— es va resistir a desaparèixer empès pel confort de la conversa.

L’escena descrita, malgrat el seu tòpic costumisme, no és banal: Enric Ansesa (Sant Daniel, 1945) basa tota la seva  producció artística en una cosmovisió que es fruit de les llargues hores de reflexió pausada, de les lectures, de les tertúlies, de l’experiència que es destil·la a través de l’alambí domèstic. Qui més qui menys el reconeix per l’omnipresència que té el negre en tots els seus treballs: ell és el pintor gasiu amb els colors, reservat amb les formes, minuciós fins a extrems d’orfebre… Tòpics i més tòpics que, malgrat contenir un rerefons de veritat —ens costaria trobar un tòpic que fos “completament” fals—, obliden que, rere l’aparent opacitat, s’amaga sempre un compromís moral. «Les seves obres més específiques —va escriure Narcís Selles a propòsit de l’artista— ni es clouen en una forma d’entotsolament incestuós ni es perden per abstractes i boiroses regions d’ànimes descarnades, sinó que més aviat solen caracteritzar-se per la voluntat de conciliar certes connotacions mistèriques […] amb una permanent atenció cap a problemàtiques pròpies del món d’avui».

En aquest sentit, Ansesa reserva grates sorpreses al visitant. Els seus llibres d’artista —vindrien a ser els quaderns de bitàcola en absència de mar— mostren al detall el procés resseguit per l’autor a la recerca del negre: “inventaris de negres” que ens parlen de totes les possibilitats d’un únic color que es multiplica de manera proporcional a les mirades que el fan possible; centenars de negres que conflueixen en aquella opacitat aparent que funciona com a fidel reflex de l’agra realitat que ens ha tocat viure («Art radical és avui el mateix que art tenebrós, art el color fonamental del qual és el negre», deia el filòsof Adorno); negre, en darrera instància, entès com a sinònim de memòria en la mesura que la seva profunditat és un contenidor fet de receptivitat i de força de replegaments… Un d’aquests llibres, per posar un exemple ben il·lustratiu, conté les imatges extretes d’un relat de l’avi de l’artista sobre els afusellaments que es van perpetrar al cementiri de Girona durant la llarga nit franquista: es tracta d’espectres que surten de la negror i apareixen davant nostre amb tots els seus colors i formes reconeixedores però que lentament, pàgina rere pàgina, tornen a desaparèixer engolits per la foscor d’un temps que malda per no desaparèixer.

L’estudi d’Enric Ansesa suposa un parèntesi reconfortant enmig de la ventada que acompanya la desaparició de Tàpies. Un cop a fora i exposats de nou a la intempèrie, consola saber que el seu negre d’aparença insondable, d’alguna manera, també conté la promesa de futures primaveres.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: