Infiltrar l’art a l’escola

Xavier Garcés va decidir treure una de les seves talles de l’estudi i apropar-les al públic escolar. Gràcies a aquest gest senzill però carregat de significació, els joves del CEIP Joan de Margarit de la Bisbal tenen l’opció d’aproximar-se a l’art en primera persona.

La cultura s’alimenta, en primer lloc, d’accions simples, limitades en el temps i en l’espai, però que contenen —sovint només de forma embrionària— la possibilitat d’un futur desitjable format per persones capaces d’exercir, sense condicionaments externs i amb responsabilitat, la seva llibertat. La cultura depèn dels individus disposats a llevar-se cada matí per treballar més que no pas dels egos entestats en provocar incendis de combustió ràpida: Xavier Garcés encarnaria el paradigma d’aquesta mena d’obrer silenciós de l’art que brega amb els problemes de sempre sense importar-li, com dèiem, uns condicionaments externs ofuscats per l’artifici.

A mig camí entre l’univers de Kafka i el povera —com va escriure Maria Lluïsa Borràs a propòsit de l’artista—, la seva activitat es desenvolupa a recer de les mirades, en la solitud de l’estudi, i només després, un cop l’obra està finalitzada, s’exposa al públic el resultat d’un viatge netament introspectiu (per més que Garcés rastregi de manera incansable allò que l’envolta). Amb tot, aquest artista també entén que hi ha un públic fonamental que és el que encara es troba en edat de formar-se i que, paradoxalment, no sol tenir accés als estudis ni a les galeries d’art —i als museus només a través dels filtres imposats pels pedagogs de torn— malgrat que la seva avidesa de coneixement i la seva permeabilitat, amb el pas del temps, només podran decréixer. La solució imaginada pel bisbalenc (nascut a Saragossa el 1959) és meridiana: portar una peça a l’escola i mostrar, a través d’un vídeo, el procés de treball que hi ha al darrera. Poca broma: es tracta de fer visible l’esforç que implica tota pràctica artística i, al mateix temps, es tracta de fer possible un diàleg entre una tècnica ancestral com pot ser la talla en fusta i la pintura al tremp d’ou —característiques del nostre romànic, sense anar més lluny— i la pantalla digital que converteix en espectacle (que ve d’espectre) tot allò que mostra. Entre el vídeo i l’escultura policromada hi ha dos mil anys de distància que, des d’un punt de vista cultural, només són dues notes a peu de pàgina. D’això es tracta: infiltrar l’art i els seus processos a les escoles és tan sols una acció simple, limitada en el temps i en l’espai, però que conté la possibilitat d’un futur molt més desitjable del que, ara per ara, ens està tocant d’entreveure. Caldrà veure si l’exemple s’escampa.