Art en temps «postprofètics»

Aprofitant que la cinquena edició del Festival Pepe Sales està dedicada a Santa Teresa de Jesús, el Centre Cultural la Mercè de Girona acull una exposició col·lectiva que revisa, des de diversos de punts de vista, la vigència de la mística i dels símbols sagrats. Hi participen  Jordi Martoranno, Adrià Ciurana, Pep Admetlla, Manel Bayo, Roser Oliveras, Pere Bellés, Rosa Brugat, Enric Ansesa, Espigolé, Narcís Coderch, Trullenque, Quim Domene, Quelic Berga, Pep Camps, Quim Serrano, Pau Baena, Marc Palau, Zael, Pia Crozet, Mariona Vilaseca i del desaparegut Lluís Vilà.

La sorpresa inicial que provoca descobrir que la darrera edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales està dedicada a Santa Teresa de Jesús s’esvaeix —o hauria d’esvair-se— quan hom s’atura a pensar més detingudament la naturalesa íntima dels personatges que han estat homenatjats per aquesta atípica festa «lliure del condicionaments estipulats per la indústria i la societat»: començant pel mateix Pepe Sales que dóna nom a l’invent —artista i «màrtir» que va flirtejar sempre amb l’abisme—, i seguint pels Bauçà, Casariego o el nostre Lluís Vilà, tots ells, sense excepció, van viure l’experiència estètica d’una manera íntima i sovint tràgica, molt propera a aquell «sentiment oceànic» que va fer cèlebre —per posar un exemple paradigmàtic— l’escriptor Romain Rolland: decebut amb Freud per la forma en que el pare del psicoanàlisi carregava contra la religió (sense distingir la vessant dogmàtica i institucional de la dimensió més íntima i inclassificable), Rolland insistia en reivindicar un sentiment religiós que transcendia les fronteres i les ortodòxies. «M’hauria agradat que vostè analitzés el sentiment religiós espontani —li confessava el Nobel de literatura— o, més exactament, la sensació religiosa, que és completament diferent de les religions pròpiament dites… El fet simple i directe de la sensació de l’Etern, que pot perfectament no ser etern, sinó simplement sense límits perceptibles i com oceànic».

Fos com fos, el que Romain Rolland constatava —a les primeres dècades del segle XX— era el procés de secularització imparable que afectava, per sobre de tot, als llenguatges religiosos tradicionals a causa de la seva pèrdua de significació universal i de la seva incapacitat per donar respostes a un subjecte massa allunyat dels missatges profètics originals. La paradoxa, en paraules d’Amador Vega, vindria a ser la següent: «Lluny de cultes idolàtrics, la religió no pot entendre’s sinó com un espai necessari de separació de la divinitat, un camí que mena cap a l’abisme del no-res, al silenci i a la nit, com a imatges més potents d’aquell buit i d’aquella nuesa que converteixen l’home en un creador». L’art és, en aquest sentit, un espai privilegiat on seguir explorant les nostres contradiccions, on seguir desplegant les negacions que acompanyen als moviments de l’esperit: «Juntáis quien no tiene ser / con el Ser que no se acaba», va escriure Santa Teresa en un dels seus poemes més bells (i que finalitzava amb un contundent: «engrandecéis nuestra nada»).

Que els artistes han ocupat l’espai cedit pels profetes al llarg del segle XX és sobradament conegut: les primeres avantguardes van fer seva la naturalesa predicativa dels símbols sagrats mentre que les diferents formes de nihilisme van trobar en el llenguatge de la destrucció i la negativitat una via alternativa capaç de preservar una espiritualitat que difícilment hauria pogut sobreviure en altres àmbits (explícitament religiosos). Artistes com Chagall, Klee, Dubuffet, Beuys,  Nam June Paik o, més propers a nosaltres, Miró i el mateix Tàpies (o, si ho preferim, Perejaume) han retornat a la realitat allò que la fal·laç divisió entre matèria i esperit li havia manllevat o, com diu José Antonio Marina, han entès que l’Esperit és només «el dinamisme a través del qual la matèria es venç a ella mateixa». D’això es tracta: «En virtut de l’art, de les seves intervencions i instal·lacions, el món que ens envolta sembla, de sobte, sinó redimit, com a mínim transfigurat —conclou Eugenio Trias en un assaig sobre com pensar la religió—. L’emoció estètica enregistra en la fiblada de l’istant-eternitat aquell pressentiment. L’art trobarà la seva consumació en un món ressuscitat […] L’art és, en certa manera, la millor protesta de sentit que l’home modern ha sabut dirigir contra la mort: l’objecció feta carn a l’espectacle de la caducitat i d’extermini que presenten els cossos, les ànimes i els pobles». Pura desmesura, en tot cas, que forma part dels plantejaments de l’art mateix. És allò que Matti Megged (escriptor i crític novaiorquès desaparegut el 2003) va anomenar «aspiració d’impossibilitat»: «Potser, el destí dels escriptors i dels artistes moderns, dels realment bons, no només és ser conscients constantment de les seves aspiracions impossibles, sinó també convertir-les, d’alguna manera, en el punt de partida de les seves obres».

Al final, doncs, no només no ha d’estranyar-nos que la darrera edició de Festival d’Art Independent Pepe Sales estigui dedicada a Santa Teresa de Jesús sinó que ho hem d’entendre com un gir carregat de simbolisme i de possibilitats: la vintena llarga d’artistes dialogant amb la mística del redemptor a través del símbol perenne de la creu és una imatge impagable de les possibilitats de l’art en aquests temps, com els anomena Trías, «postprofètics». I és que, en darrera instància, l’antídot que suposa la seva mirada es dirigeix contra totes les impostures ideològiques: el cant a la llibertat de pensament torna a ser, com sempre, la única alternativa raonable a la crisi, i no només a la d’ara, sinó a la que arrosseguem en tant que cultura que renuncia als valors no quantificables.