MUSEU EMPORDÀ

L’anunci fet per l’Ajuntament de Figueres de dissoldre el Consorci del Museu de l’Empordà i de prescindir de la seva directora, Anna Capella, eclipsa la feina feta durant disset anys i afegeix incertesa a un futur que no sembla massa prometedor.

Som Europa només és una altra (magnífica) exposició al Museu de l’Empordà. Una més que caldrà sumar a l’extens currículum d’una institució que, en relació a la cultura contemporània i en el context figuerenc, ha hagut d’assumir una funció que no deixa de ser pal·liativa. És a dir: si no fos pel Museu de l’Empordà, la ciutat de Dalí seria exactament això, la ciutat de Dalí. En aquest sentit, de poca cosa va servir en el seu moment la insistència de col·lectius com la Plataforma Empordanesa d’Art Contemporani (1997) per convertir l’antic escorxador en un equipament cultural a imatge i semblança —salvant les distàncies— de Les Abattoirs de Toulouse (quelcom que hauria permès alliberar el Museu de l’Empordà de la seva dimensió més «contemporània» per centrar-se en la col·lecció): passen els anys i malgrat algunes exposicions que rescaten l’edifici de manera puntual —gràcies al Bòlit i al Festival Ingràvid, bàsicament—, l’esplèndid edifici modernista de Josep Azemar (1904) segueix essent l’hipotètic lloc que la intel·ligència municipal encara avui aspira a convertir «en aparador comarcal, en una mena de centre d’interpretació de l’Empordà des del punt de vista del paisatge i dels seus productes més nostrats i tradicionals, com poden ser el vi, l’oli, les anxoves, les cebes, els brunyols o la botifarra dolça». Poca broma.
Perdut —o aplaçat— l’escorxador, com dèiem, la importància del Museu de l’Empordà per a l’art contemporani és cabdal i, malauradament, pal·liativa: el gran mèrit de la seva directora al llarg de 17 anys ha estat el de conjugar la col·lecció permanent amb l’heterodox paisatge de l’art actual, ja sigui a través de la mirada dels seus protagonistes com a través d’unes obres que, sovint, es desenterraven del magatzem per tal que els hi toqués una mica la llum i l’aire. Ja ho deia fa gairebé un segle J. C. Dana: «La suma d’objectes no fa un museu sinó una col·lecció». No és estrany, en aquest ordre de coses, que a manca d’alternatives objectivament molt més costoses, el Museu de l’Empordà assumís la responsabilitat de repensar-se a la llum de les seves possibilitats reals.
Exposicions com Per versions d’objectes il·lustres (1999), que demanava a un grup d’artistes que reinterpretessin diferents peces de la col·lecció permanent; Recto/Verso, la cara oculta de les obres del museus (2007), que proposava un gir singular i convertia en protagonista, literalment, la part del darrera d’una heterogènia selecció d’obres; El museu com a pretext (2010), que posava al descobert un seguit d’històries que trobaven el seu punt de partida en la realitat museològica però que desembocaven, de maneres molt diverses, en territoris que transcendien, i molt, el seu origen compartit; o, finalment, Peces escollides (2011), que, gràcies a les aportacions de biòlegs, cuiners, forenses, dissenyadores de moda o escriptors, acoloria el calidoscopi interpretatiu que engalana l’objecte artístic cada vegada que s’allibera de la penombra de la lleixa o vitrina del museu; exposicions com aquestes, dèiem, certifiquen una direcció que, com a mínim, ha deixat clares un parell de coses: que el Museu de l’Empordà sempre ha estat una institució conscient de la seva naturalesa patrimonial i, també, que aquesta mateixa naturalesa patrimonial s’ha intentat articular a través del diàleg actiu amb els productes i productors genuïnament contemporanis.
Amb tot, si podem dir sense massa compliments que «Som Europa només és una altra (magnífica) exposició al Museu de l’Empordà» és gràcies al substrat expositiu que, en darrera instància, la fa possible: les nombrosíssimes mostres dedicades a posar en valor la història local, els artistes de casa i de fora de casa, o les que suposaven la incorporació de la institució figuerenca a programes col·lectius d’abast nacional i internacional són exactament això, substrat cultural per a una ciutat que sempre patirà els riscos associats al monocultiu. La seixantena de catàlegs editats, molts d’ells extraordinàriament formalitzats gràcies al disseny d’Àlex Gifreu [Bis], documenten amb escreix la feina feta: qui sap si, amb el pas del temps, algú s’avergonyirà —en cas de tenir vergonya— quan, mirant-los, se n’adoni de com va deixar-se de banda un bon projecte i una bona gestió a canvi de no res. D’això es tracta: gestió professional contra martingala política.
Sigui com sigui, el present és de la mitja dotzena d’artistes que actualment exposen a les sales temporals del Museu de l’Empordà: Adrià Ciurana (Figueres, 1985), Irene Solà (Malla, 1990), Narcís Díaz (Figueres, 1986), Alba Danés (Olot, 1986), Federico García (La Laguna, 1988) i Miquel Ollé (Barcelona, 1981) són la jove creació europea, és a dir, el planter que farà possible un futur artístic per més que la política maldestre —rància, ignorant, rancorosa— s’entesti a empobrir-ho tot, començant per les institucions que hauria de protegir i preservar i acabant per la intel·ligència i la moral d’uns ciutadans que ja fa temps que estan farts no d’estar entre l’espasa i la paret sinó entre dues espases.

Col·lectiva
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H Fins el 7 de desembre. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.