Skip to content

GEOGRAFIA HUMANA SOTA EL BOMBARDEIG

28 June 2014

Jordi Puig ret un homenatge fotogràfic a testimonis dels bombardejos aeris que Figueres va patir durant la Guerra Civil. L’exposició es pot veure al Museu de l’Empordà fins a mitjans setembre.

 

jordi puigJa fa deu anys que Jordi Puig (Barcelona, 1963) va decidir retratar, un per un, els 799 habitants de Lladó (hom no pot deixar de pensar que, amb el seu autoretrat, tot plegat s’hauria arrodonit en un magnífic 800, però l’objectiu de Puig era un altre). L’exposició resultant, també presentada a les sales temporals del Museu de l’Empordà, venia a ser una prodigiosa al·literació de rostres que desafiava l’oficialitat inherent al retrat frontal gràcies a l’efecte invers que sempre provoca l’acumulació de mirades humanes. Puig, en aquest sentit, actualitzava la relació que la seva disciplina manté amb l’etnologia des dels seus mateixos albors: l’etnologia va aprofitar de la imatge fotogràfica el seu valor de veritat en tant que document, mentre que la fotografia va veure en l’etnologia la possibilitat d’explorar aquell territori de l’altre que, com va proclamar el profeta/poeta Rimbaud —també contemporani decimonònic—, s’evidenciava com la millor —o potser la única— via de coneixement d’un mateix. Deu anys després de la seva primera incursió seriosa al territori de les màscares, Puig ens demostra que l’invent manté la seva vigència intacta.
Deixant de banda el component etnològic —i, malgrat tot, també etnogràfic—, des d’un punt de vista estrictament inscrit dins la història de la fotografia, l’actitud aparentment «neutral» dels plantejaments de Puig també forma part d’una genealogia molt precisa: les seves galeries de rostres són formalment i conceptualment molt properes a les que han portat a terme autors com, per exemple, l’holandesa Rineke Dijkstra, Christian Boltanski o, molt especialment, Richard Avedon, és a dir, fotògrafs (artistes) que han vist en el rostre, en la seva frontalitat estàtica i en la manca deliberada de referents externs —paisatges neutres en el cas de Dijkstra, blanc i negre per Boltanski i Avedon—, una manera d’aproximar-nos a la història general contingudaPuig en la multiplicitat d’històries particulars. Ho explicava Barthes a propòsit d’un retrat d’Avedon: «La màscara és el sentit en tant que absolutament pur»; una puresa, paradoxalment, de la superfície impura del rostre, de la mirada vidriosa —miralls exactes— de l’esclau William Casby immortalitzat per Avedon. La frontalitat del retratat és l’antítesi perfecte d’aquell perfil egipci que aspirava a alguna forma d’eternitat; la frontalitat assenyala un temps precís absolutament marcat per la contingència i, al mateix temps, una resposta que no s’aplaça gràcies a la reciprocitat de la mirada, gràcies a la immediatesa de la relació amb aquell «altre» del que parlava Rimbaud.
Amb tot, la mostra que actualment es pot veure a Figueres suposa un pas endavant gràcies a la incorporació de l’element textual.  D’entrada, un primer nivell de lectura ens remet, en sentit estricte, al «valor indexal» de la fotografia. Rosalind Krauss, en un assaig esdevingut fonamental per a la teoria postmoderna —Notes on the index, de 1977—, comentava  l’experiència de nombrosos artistes conceptuals que utilitzaven la fotografia com a forma de documentació justament pel seu valor com a índex. La idea principal és que una de les característiques immediates de l’índex és que no disposa de cap codi propi i, per tant, necessita el text per ser descodificat (un índex ho és en la mesura que ens remet a quelcom diferent). En aquest sentit, el resultat és important pel seu caràcter d’enregistrament de l’ordre natural; aquesta qualitat d’empremta o de transferència —explicava Krauss— confereix a la fotografia el seu valor en tant que document. Tanmateix, la cadena significativa formada per aquest tipus d’imatges necessita el llenguatge verbal, la vinculació entre imatge i text.
El que feia Krauss, de fet, era actualitzar la coneguda reflexió benjaminiana sobre la necessitat del peu de foto en tant que «senyal indicadora» que permetria a la imatge adquirir plenament el seu sentit. Puig se n’adona i incorpora fragments de text que aconsegueixen reverberar amb un potència insospitadament superior a la de les imatges (tan desgastades per l’ús i l’abús com es troben en l’actualitat). N’hi ha prou amb un exemple per veure-ho clar: «La meva amiga va morir decapitada. Portava un vestit nou i la seva mare li havia dit que no se l’embrutís. Quan van caure les bombes, tothom es va estirar a terra menys ella». Doncs això: una paraula —quan no és banal— val més que mil imatges.

Puig Text

Jordi Puig
Museu de l’Empordà, Figueres. Rambla, 2.  H Del 27 d’abril al 14 de setembre. De dimarts a dissabte d’11 a 19h. Festius d’11 a 14h.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: