PEP IGLÉSIAS: la indiscreció del fotògraf

Pep Iglésias ha viscut l’auge i el declivi del fotoperiodisme. Autodidacta, ha transitat al llarg dels anys per gairebé totes les modalitats de la seva disciplina. Amb tot, es mostra especialment orgullós de les imatges que, durant una dècada, va fer des de la finestra de casa seva. La setmana vinent les exposarà a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt.

Té raó en Pep Iglésias (Girona, 1958) quan afirma que potser caldria desmitificar pel·lícules com la Finestra indiscreta de Hitchcock (en versió original no és «indiscreta» sinó una «rear window», és a dir, una «finestra posterior» o «secundària») o la genial Blow-up de Michelangelo Antonioni, films protagonitzats per fotògrafs crepusculars que mantenen, per les raons que sigui, una relació obsessiva amb l’ofici de mirar. «Són pel·lícules —aclareix Iglésias— que no ens parlen tant de la fotografia com de la nostra naturalesa visual i xafardera. Dir que la finestra d’un fotògraf és indiscreta em sembla una obvietat. Des de la discreció no és possible fer fotos: fer fotos és envair territoris aliens».

Poca broma: ho diu algú que, durant deu anys, es va dedicar a enregistrar una part de la vida que s’anava escolant sota la finestra del seu estudi —a banda d’habitatge i oficina— ubicat a la Plaça de la Constitució de Girona; ho diu algú, en definitiva, que ha vist com era possible viure de la mateixa obsessió que encadenava James Stewart a la finestra del seu apartament i, a l’extrem oposat, que ha constatat com aquesta mateixa possibilitat s’anava diluint a mesura que la digitalització del mitjà —i la seva consegüent democratització— en dinamitava la dimensió professional. Actualment, tothom és un reporter gràfic en potència.

Per això podem dir que Pep Iglésias és un paradigma: ho és en la mesura que la seva biografia serveix per explicar l’auge i el declivi d’una professió que sempre va tenir data de caducitat. Autodidacta —quelcom impensable en la societat híper reglada d’avui—, va viure l’edat d’or del fotoperiodisme gironí, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, quan tots els mitjans —inclosos els més modestos— tenien el seu departament de fotografia que donava feina a una munió de professionals capaços, com afirma Iglésias, de convertir aquella «indiscreció crònica» en un valuós patrimoni visual que segueix contrastant amb les pèssimes instantànies que els redactors d’avui es veuen obligats a obtenir mentre fan els reportatges (que hauria estat de la història de la fotografia si James Agee i Walker Evans no haguessin pogut existir com a persones separades? Quin periodisme ens hauria llegat una premsa incapaç de diferenciar la informació visual de la textual o literària?).

Amb tot, Pep Iglésias no és un nostàlgic. La seva llarga trajectòria li ha permès ser cap de fotografia d’un diari (Andorra), treballar per prestigioses agències com Cover (absorbida per Getty Images, que controla el mercat global), fer de free Lance i haver d’empassar-se «molts gripaus» o, en el millor dels casos, alliberar-se en projectes molt més creatius —o artístics, per més que l’etiqueta l’incomodi— com els deu volums que li va encarregar l’Associació de Comerciants del Centre de Girona o el llibre Projeccions. Interiors amb artista que donava visibilitat a una quarantena d’estudis d’artistes instal·lats a la província de Girona… Imatges, en darrera instància, que ens remeten a l’essència de la fotografia: com va deixar escrit Roland Barthes, instantànies com les que omplen el disc dur de l’ordinador de Pep Iglésias no ens parlen del passat ja que no hi ha res que sigui proustià en una foto. «L’efecte que produeixen en mi —explicava el francès— no és la restitució d’allò abolit (pel temps, per la distància), sinó el testimoni de que allò que veig ha sigut». I és que, també a diferència de la pintura, que pot inventar realitats inexistents o redefinir-ne de noves, la fotografia manté una relació ineludible amb el seu referent espectral: ens diu que allò va estar efectivament davant de l’objectiu, encara que només fos durant un instant; ens parla de la realitat del passat; ens recorda, a cada moment, que portem la mort incorporada.

Però també la vida. Iglésias assaboreix amb calma les hores passades amb el gran Yehudi Menuhin abans de fotografiar-lo; recupera la conversa intel·ligent que Tàpies i Semprún van escenificar sense que els preocupés la presència de la seva càmera; somriu veient una de les seves primeres imatges protagonitzada per gitanos catalans; ret el seu particular homenatge al petó de Doisneau i, és clar, mostra amb orgull el destil·lat de temps que va aconseguir realitzar des de la finestra indiscreta de casa seva. La gràcia d’aquest darrer episodi fotogràfic és que, per aconseguir-lo, tan sols va haver de mirar fixament un banc de pedra i una escultura de bronze: la resta, senzillament, acudia amb puntualitat a l’encontre de la seva càmera.

Totes les imatges: Pep Iglésias ©