FOTOGRAFIA I REALITAT

Pol Viladoms (Barcelona, 1981) reivindica una mirada fotogràfica sense filtres al Claustre de l’Hospital de Torroella de Montgrí.

La curta història de la fotografia ha estat marcada per les seves dependències i segrestos, per la seva recerca constant d’un ésser propi que l’emancipés —en aquest mateix ordre— de la pintura, la literatura, el cinema i, finalment, de la necessitat propagandística d’unes polítiques que, a manca de substància, ja fa temps que van optar per instal·lar-se en la tirania de la imatge (com a mínim, des de la irrupció del feixisme en el panorama europeu). La fotografia, al llarg del segle XX, va assajar diverses vies per tal de fugir —ja sigui en direcció contrària o bé subvertint-les— de les diverses formes d’instrumentalització que patia, tot i que no va ser fins a la dècada dels 70 que aquest procés emancipador va  veure els seus millors fruits gràcies, paradoxalment, a un «relaxament» de les exigències cap al mitjà que es traduïa en l’acceptació de la seva naturalesa documental inaplaçable i de la seva relació única amb la temporalitat i la mirada immediata. Aquell canvi de paradigma —o retorn al seu ésser específic de caràcter més «notarial»— li devem a figures com l’encarnada pel mític matrimoni Blecher: des de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf (van ser els primers docents en impartir classes de fotografia a la Universitat) van defensar una pràctica fotogràfica dilatada en el temps que, gracies a possibilitat que oferia per revisitar un mateix referent, esdevenia una poderosa eina crítica en relació a la resta de disciplines (encapçalades per una arquitectura i un urbanisme que ja aleshores s’havien convertit en el «braç armat» del progrés i de la política hereva d’una tradició populista en la qual, per cert, encara es troba instal·lada).
L’objectivitat del fotògraf, en la mateixa línia rescatada pels Blecher —i que van inaugurar, entre els anys 20 i 30 del segle passat, autors com Renger-Patzsch o Karl Blossfeldt—, esdevenia un bé preciós en la mesura que permetia a les imatges existir sense el filtratge d’un subjecte artístic que, paradoxalment, podia ser perfectament obviat en el cas d’algunes de les millors instantànies que la història ens ha llegat. I és que, a diferència de la resta de disciplines, la fotografia tolera perfectament l’anonimat i, gràcies a la revolució digital, conviu amb absoluta naturalitat amb l’amateurisme. El problema, en tot cas, és que el mateix procés de democratització radical l’ha portat a un nivell crític en relació a la seva suposada artisticitat. És a dir: gràcies als diferents programes de retoc d’imatges digitals o d’aplicacions com ara instagram —gairebé taumatúrgiques— la realitat de la que parlen les instantànies d’avui és tan subjectiva com podria ser-ho, salvant les distàncies, un dibuix o una pintura. La fotografia «amateur» s’ha convertit en un catàleg de filtres i de diferents modalitats de tuning visual mentre que, per la seva banda, la que se somia artística retorna al vell pictorialisme com un fill pròdig a la casa del pare.
Per tot això, les diferents incursions que Pol Viladoms fa, mitjançant la fotografia, a la realitat, són extremadament lloables: potser gràcies a la seva mirada d’arquitecte,  la qüestió és que Viladoms se situa enfront del món armat tan sols amb una càmera i amb aquella rara forma de responsabilitat que vindicava Walker Evans sense que, malgrat tot, trobés massa adeptes. No en trobava perquè exigia un aplaçament impensable per l’exèrcit d’egòlatres que han d’explicar-ho absolutament tot sobre ells a través d’imatges. El repte, ens recorda Viladoms, segueix essent parlar del món i dels altres.