L’ARRANZ-BRAVO DE SEMPRE, PERÒ A FORTIÀ

El Mas d’en Dorra presenta la versió més empordanesa d’un clàssic de la pintura catalana.

Encerta de ple Enric Tubert, comissari de l’exposició, quan afirma que les obres presentades per Arranz-Bravo al Mas d’en Dorra son «peces que indubtablement estan fetes per algú que creu de debò en la pintura, algú a qui li agrada posar energia en el seu treball i per al qual aquest treball té quelcom de religiós, en el sentit ritualista del terme». O, encara més, quan subratlla que ens trobem davant d’un artista que «sempre ha defensat la força de l’art romànic del qual destaca l’austeritat, la manca d’afectació i l’expressivitat, valors, tots ells, que persegueix en la seva obra». Paradoxalment, conclou Tubert al text que prologa la mostra de Fortià, «Arranz-Bravo no es cansa de dir que a ell l’interessa tot allò humà, passional i a vegades neuròtic: segurament per això s’ha afirmat que les seves peces transiten entre l’absurd humà, l’angoixa existencial i la il·lusió frenètica per viure».
Les contradiccions, tot i ser pregones, en realitat només són aparents o, si ho preferim, consubstancials a l’aventura creativa que l’artista porta defensant al llarg de gairebé tota una vida. És a dir: existeix un Arranz-Bravo religiós «en el sentit ritualista del terme», i un altre de pagà en relació a una particular forma d’iconoclàstia; hi ha un Arranz-Bravo amant de l’austeritat romànica —per més que la «manca d’afectació» del romànic sigui quelcom ben discutible: solament cal mirar determinats martirologis— i, per contra, n’hi ha un altre de «passional i a vegades neuròtic»… Vectors divergents que, a diferència del que sol ser habitual, convergeixen en un únic punt que no és altre que el descrit per la mirada singular d’un genuí habitant del territori de la pintura. Per això, i com molt bé apunta Tubert al mateix preludi ara esmentat, l’artista es pot permetre la llicència de repetir una mateixa «fórmula» sense que això resti interès al conjunt de les seves obres: abans dels noranta, l’artista ja va deixar clar que els seus personatges existien atrapats —literalment— en superfícies de colors purs que s’articulaven mitjançant geometries incipients; sovint eren caps i rostres  resolts a partir d’una figuració «grotesca» que, no obstant això, ens remetien als grans noms de la pintura europea del moment, tot i que el regust predominant sempre va ser baconià —la seva amistat amb Hamilton no passava, tampoc, gens desapercebuda. A partir dels noranta, l’anècdota deixava lloc a la reflexió introspectiva i a l’exercici d’essencialització: és l’Arranz-Bravo més conegut, aquell que aconsegueix explorar formes que contenen restes d’algun passat orgànic però que existeixen, en qualitat d’hoste-hostatge, en la impossibilitat de l’espai metafísic (o hiperfísic, segons com es miri).
D’aleshores ençà, com dèiem, Arranz-Bravo s’ha dedicat a fer bona la cèlebre màxima del filòsof Søren Kierkegaard: «…sense la repetició, què seria de la vida? Qui desitjaria ser una pissarra on el temps anés escrivint a cada moment una frase nova o un escrit commemoratiu del passat? Qui podria desitjar deixar-se dur per tot allò que és fugisser, nou, que de manera nova i subtil distreu l’ànima? […] La repetició és la realitat i la serietat de l’existència».Però que ningú s’equivoqui: en la pintura d’Arranz-Bravo, «repetició»  vol dir, en darrera instància, «repetició en la diferència».

Arranz-Bravo
Espai d’Art Mas d’en Dorra, Fortià. Mas d’en Dorra.  H Fins el 3 d’agost.  De dijous a diumenge de 17 a 21 h.