Skip to content

Mª ÀNGELS FELIU: L’impuls originari

25 July 2014

Maria Àngels Feliu (Girona, 1953) ocupa, des de fa tres anys, el seu particular oasi creatiu ubicat al bell mig de la ciutat. Entre quatre parets amb aparença de runa pompeiana, destil·la temps en un alambí de pintura. El resultat són palimpsests.

 

Estudi MA FeliuFos quina fos la seva ocupació, Maria Àngels Feliu sempre va tenir clar que aquesta passaria pel vessant creatiu. La pintura, explica, vindria després: «Potser ho vaig heretar del meu pare, que tot i no ser artista si que era una persona molt creativa. Jo sabia que qualsevol cosa que fes també ho hauria de ser: de seguida la pintura va apropiar-se d’aquest impuls originari». Un «impuls» que les convencions socials de l’època pretenien encaminar cap al territori molt més acotat i estable de les arts aplicades: «Amb només catorze anys —recorda Feliu— vaig començar les classes amb la Rosa Ferrer. Se suposava que faria disseny, decoració, o alguna cosa per l’estil, però a mi m’interessava la pintura. Per això vaig anar al taller d’en Fita, que és un gran pedagog, i després a Belles Arts. Al final, vaig acabar els meus estudis a l’Escola EINA de Barcelona i especialitzant-me en pintura». Un fet, subratlla l’artista, que no vol dir que menystingui la resta de disciplines: «El gravat, per exemple, és una assignatura pendent, però mai tinc temps de posar-m’hi de debò: haig de seguir pintant».
FeliuProbablement sigui aquesta mena d’«imperatiu vital» el que l’ha portat, en gran mesura, a submergir-se en la pràctica de l’autoretrat. El viatge pictòric de Maria Àngels Feliu és, per emprar un símil literari, «al voltant de la seva cambra»: a la manera d’aquell Xavier de Maistre que, després de quaranta-dos dies d’arrest domiciliari, donava a llum un llibre que ha fet història (Viatge al voltant de la meva cambra, 1790) on prometia caminar «fent petites jornades, rient, al llarg del camí, dels viatgers que han vist Roma i París», l’objectiu segueix essent mostrar una obvietat que massa sovint passa desapercebuda, és a dir, que «un viatger de debò —en paraules d’Alain de Botton—, és algú que ha après a mirar».
Aprendre a mirar per, finalment, conèixer-se a un mateix. D’aquí la cèlebre sentència inscrita a la porta d’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos: «coneix-te a tu mateix» (γνῶθι σεαυτόν) era l’exhortació que rebia el viatger quan arribava, després d’un llarg pelegrinatge, al santuari més important de l’Hèl·lade. La recompensa final no era, en qualsevol cas, el descobriment de l’altre sinó la revelació del propi Jo o, com se sol dir ara, del self…
AutoretratParlem de Grècia —i del viatge simbòlic que implica la pràctica de l’autoretrat entès com una forma de soliloqui visual—, perquè Maria Àngels Feliu és, «sense proposar-s’ho», una artista profundament clàssica. El seu procés d’autoanàlisi —«a través dels ulls i més enllà del rostre», confessa— comporta la restitució d’un gest fundacional tan «inútil» com transcendent. Ens referim, per descomptat, al naixement d’aquell subjecte actiu i impel·lent que se situa al centre mateix de totes les possibilitats: en aquest sentit, d’entre les múltiples formes que pot adoptar la llibertat creativa, l’art sempre serà la més genuïna gràcies, paradoxalment, a la seva perfecta inutilitat. És a dir: per més que la presència de l’art a les nostres vides mai havia sigut tant aclaparadora com avui, l’element estètic considerat com a «desencadenament global de totes les forces simbòliques» —en l’argot de Nietzsche— no és ni productiu ni pràctic, ni capitalista ni crític; ens agradi o no, el seu principi és contemplatiu.
Després de tres dècades ocupant un mateix estudi situat en un pis de la Carretera de Barcelona, Maria Àngels Feliu ha trobat un raríssim oasi al cor de Girona: la seva cambra pròpia —Virginia Woolf sempre acaba traient el nas— és un lloc on regna la quietud i el silenci enmig del brogit urbà i de les seves presses. A recer del soroll del món, la pintora destil·la temps en unes obres que tan poden ser un palimpsest com, als antípodes, l’enregistrament perenne d’un fugaç gest cal·ligràfic.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: