Skip to content

Mirar i tocar: fendir el buit (a propòsit de l’obra de Javier Garcés)

25 July 2014

L’erm o les paraules:
l’albada d’uns cossos quan callen.
Roger Costa-Pau

 

X. GarcésHi ha un autoretrat de Javier Garcés on l’artista apareix amb la boca tapada per la seva pròpia mà. Sabem que es tracta d’un treball realitzat «davant del mirall», com a mínim, per dues raons: la primera, perquè només se’ns mostra una mà (l’altra estaria ocupada dibuixant, o enregistrant, allò que els ulls veuen); la segona, perquè la mirada es manté fixa, inquisitiva, lliure per actuar (a diferència, per exemple, de la boca, que roman obturada). Per entendre’ns: Javier Garcés s’hauria pogut tapar els ulls, o les orelles —emprant, en aquest cas, les dues mans—, però aleshores el seu autoretrat no ens parlaria de cap «a fora» —malgrat ser ell mateix l’objecte escrutat— sinó de tot el contrari (es tractaria d’un soliloqui en la pitjor accepció del terme). Aquest «assaig sobre l’exterioritat» —parafrasejant el subtítol que Emmanuel Levinas va voler donar a Totalité et infini (1961)— estaria encaminat a pal·liar la distància que ens separa de totes les coses. La paradoxa, com molt bé ens recordava el filòsof francès, és que aquesta distància es supera gràcies a una llum i un espai que, per a l’espectador corrent, no són res: «L’ull no veu la llum sinó l’objecte en la llum. La visió és, doncs, la relació amb quelcom que s’estableix en el si d’una relació amb allò que no és quelcom. […] La llum fa aparèixer la cosa a l’expulsar les tenebres, buidant l’espai. Fa sorgir l’espai precisament com a buit. En la mesura que el moviment de la mà que toca travessa el no-res de l’espai, el tacte s’assembla a la visió».
Mirar i tocar (com olorar i escoltar) resulten encara possibles per a un rostre que, per contra, no pot parlar. No vol —o no pot?— dir res i per això opta per secundar aquell gest tan sensat amb el que Wittgenstein reblava el seu cèlebre Tractatus: «Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles —pujant-hi—, s’ha enfilat més amunt d’elles (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat). Ha de superar aquestes proposicions; llavors veurà el món correctament. D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci». Ni més ni menys: mirar i tocar, però no dir res; fendir el buit que ens separa de totes les coses amb l’ajuda de les mans o dels ulls, renunciant a un llenguatge que, quan no és poètic, enlloc de revelar mons es dedica a clausurar-los.
L’autoretrat de Javier Garcés situa en primer terme la mà (que aplaça el rostre) mitjançant el gest conscient d’impedir el flatus vocis, la veu convertida en paraula i, la paraula, ordenada en aquell llenguatge que és el vestit ufanós —i fastuós— que serveix per dissimular el perfil real de les coses (de nou, Wittgenstein). La mà ens «diu» allò que no pot ser dit de cap altra manera: com a símbol, ens recorda Schneider, «és la manifestació corporal de l’estat interior de l’ésser humà [doncs] ella indica l’actitud de l’esperit quan aquest no es manifesta per via acústica». I encara més: la mà associada a l’ull, com en alguns éssers mítics orientals, indica «acció clarivident»; si, en canvi, tapa els ulls, el que simbolitza és la clarividència abans de morir; pels egipcis, la mà oberta era un jeroglífic que servia per designar qualsevol tasca específicament humana (els cinc dits de la mà es corresponen a les quatre extremitats més el cap propis del nostre cos); pels romans, manus era sinònim de poder fins al punt que, en alguns signum, substituïa l’àliga… Mà dreta i mà esquerra, diferents i iguals —com ja va notar Leibniz, i després Kant, a l’hora de parlar de la incongruència en l’espai— fins al punt que en ella, o en elles, s’expressa l’univers dual que, com a mínim des de Plató, ens ha tocat habitar.
EsculturaAmb tot, la mà de Garcés no és una mà qualsevol. Es tracta de la mà d’un artista que es reivindica (s’autoretrata) com a artesà: el seu caràcter immanent es veu reforçat per la sòlida estructura d’uns dits acostumats a treballar, nerviüts, amb pell abundant que forma arrugues molsudes sobre les articulacions de les falanges i coronats per ungles irregulars però perfectament retallades; el dors —el palmell no el veiem perquè, insistim, tapa la boca—, de manera anàloga, és un paisatge vertical colrat pel sol i ben irrigat per una extensa xarxa de venes-riu que s’entortolliguen formant meandres, primer, i estuaris que es dilueixen, finalment, a l’alçada del canell… Són les mans d’algú que cerca excel·lir en la seva pràctica de la única manera possible: reiterant de forma concentrada. Richard Sennett ho explica a la perfecció al seu assaig The Craftsman (2008): «La concentració porta a la seva plenitud una determinada línea de desenvolupament tècnic en la mà. Abans, les mans han hagut d’experimentar a través del tacte, però d’acord a un patró objectiu; han après a coordinar-se de manera desigual; han après l’aplicació de la força mínima i de l’alliberament. Les mans, en conseqüència, estableixen un repertori de gestos apresos. En el si del procés rítmic que es produeix i es manté amb la pràctica, és possible refinar encara més els gestos o modificar-los. La prensió presideix tot pas tècnic, i cada pas està saturat d’implicació ètica».
D’això es tracta: la producció artística sencera de Javier Garcés pot ser llegida com un «assaig sobre l’exterioritat» en la mesura que les seves mans s’han dirigit —a vegades titubejants, però quasi sempre de manera decidida— en direcció a un altre que, de fet, es correspondria a aquell Altre en majúscules del que parla Levinas (aquesta és la seva implicació ètica): «Estar atent significa un excedent de consciència que suposa la crida de l’Altre. Ser atent és reconèixer el senyoratge de l’Altre, rebre el seu mandat o, més exactament, rebre d’ell el mandat de manar. La meva existència, com a cosa en si comença amb la presència en mi de la idea d’Infinit, quan em busco en la meva darrera realitat. Però aquesta relació ja comença en servir a l’Altre». Bonica col·lecció d’imatges: servir a l’altre, rebre el seu mandat, o la pròpia identitat entesa com un excedent de consciència que es dirigeix —fendint el buit— cap a un exterior que ens impel·leix a obeir i a manar, a estar atents per tal de poder aprendre (i, en ocasions, aprehendre). «L’epifania de l’exterioritat que acusa el defecte de la interioritat sobirana de l’ésser separat, no situa la interioritat com una part limitada per una altra, en una totalitat. Entrem en l’ordre del Desig i en l’ordre de les relacions irreductibles a les que regeixen la totalitat. La contradicció entre la interioritat lliure i l’exterioritat que hauria de limitar-la, es concilia en l’home obert a l’aprenentatge».
Garcés és un artista obert a l’aprenentatge que renuncia a les paraules però que és capaç de concentrar, en canvi, tot allò que pot dir —o que voldria dir— a les seves mans. La seva fenomenologia és una fenomenologia del tacte: al gest positiu —en paraules de Derrida— que deixa de banda els prejudicis teòrics «per tornar al fenomen, el qual, per la seva banda, no designa simplement la realitat de la cosa sinó la realitat de la cosa en la mesura que apareix, el phainesthai, que és l’aparèixer en la seva lluïssor, en la seva visibilitat, de la cosa mateixa», l’artista hi afegeix el seu particular acte d’insubordinació lingüística reivindicant la superfície dels cossos, tant si es tracta de la seva pell —quan es dirigeix a les persones— com de la matèria dels objectes aparentment més prosaics. Gràcies a la duració que implica el seu aprenentatge i gràcies, també, a la persecució permanent d’un temps que les obres només poden expressar de forma parcial —allò que compta és el treball: mirar i tocar per fendir el buit—, l’artista aconsegueix assolir aquella mena d’excedència que Levinas, per contra, només reservava al llenguatge: «L’excedència que comporta el llenguatge en relació a tots els treballs i les obres que manifesten a l’home, mesura la distància entre l’home que viu i l’home mort, que és tanmateix l’únic que la història reconeix […] Entre la subjectivitat tancada en la seva interioritat i la subjectivitat malentesa en la història, hi ha l’assistència de la subjectivitat que parla». No escriu, parla, fendeix el buit amb la veu a la recerca d’un cos on reverberar, d’un Altre que multipliqui l’ésser o, que si no el multiplica, si que li dóna sentit: «El retorn del ser exterior al ser sentit —continua Levinas— és entrar en la rectitud del cara a cara. No és un joc de miralls, sinó la meva responsabilitat, és a dir, una existència ja obligada. Ella col·loca el centre de gravetat d’un ésser fora d’aquest ésser. La superació de l’existència fenomenal o interior, no consisteix en rebre el reconeixement del Altre, sinó en oferir-li el seu ésser».
Per tot això, resulta absolutament parcial etiquetar l’aventura creativa de Javier Garcés amb un simple «hiperrealista»: ell és un artista que ha convertit el cara a cara —en el sentit levinasià que ara acabem d’esbossar— en una estratègia que fusiona el pla formal i l’ètic en la mesura que el treball esmerçat —la feina de l’artesà— sempre es dirigeix cap a un a fora al qual es ret homenatge en forma d’ésser revelat. La mirada i el tacte de Garcés, en darrera instància, no poden ser més democratitzadors: a manca d’una veu —l’autoretrat amb la boca tapada— són aquests sentits els que li permeten fendir el buit que el separa de totes les coses, idèntiques en la dignitat del seu aparèixer i, encara més, en la seva unitat de cos fet d’una matèria i d’un desig que són, finalment, allò que ens manté inexplicablement en vida.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: