Skip to content

PAISATGISMES D’AVUI

21 June 2014

«Corrent Continu» al Bòlit St. Nicolau de Girona. La mostra col·lectiva, comissariada per Carme Sais, Tomeu Simonet i Nadège You,  compta amb la participació de Jorge Fuembuena, Alicia Kopf,  Jennis Li Cheng, Aleix Plademunt, Andrés Senra i Esteve Subirah.

 

paisatgesQui sap si la nostra condició —sovint sense ser-ne conscients— sempre acaba essent idèntica a la del paisatgista: escrutem el món a la recerca d’aquells vells ancoratges que el temps i la raó ens arrabassen a canvi d’un migrat plat de llenties que, en el millor dels casos, adopta la forma d’una «pròtesi raonable» o d’un succedani destinat a pal·liar el dèficit crònic de realitat que ens empaita. Ens referim, per descomptat, a l’atàvic lament romàntic per excel·lència: «Ara ja no succeeix com en temps passats; / vagi on vagi, / de dia o de nit, / les coses que solia veure ja no sóc capaç de veure-les», va escriure Wordsworth a les seves Insinuacions d’immortalitat en els records de la primera infància; el món, i més concretament la natura, es converteixen en paisatge, és a dir, en una construcció simbòlica destinada a ver visibles valors culturals —i per extensió ideològics— que sempre són relatius, com molt bé assenyala l’antropòleg Marc Augué, «a la mirada que els descobreix».
No ha d’estranyar-nos, justament per això, que l’artista Lefeu —personatge de ficció creat per Jean Améry, un autor supervivent d’Auschwitz— volgués certificar, sense massa convicció, l’acte de defunció del gènere paisatgístic: «No és un atzar que es trobi en declivi sinó un fet ben fonamentat tant des del punt de vista sociològic com des de la perspectiva de la història de l’art. El paisatge ja no esgota la realitat del nostre temps: allò decisiu ja no s’esdevé sota els oms encorbats per la tempesta, sinó en carrerons, per molt abandonats que puguin estar i en cases a l’espera de la demolició». I encara més: «És necessari tenir en compte —ens adverteix Lefeu— que el paisatge posseeix tradició en l’àmbit artístic i literari i que, per tant, una producció artística consagrada conscientment al paisatge tindria, sens falta, un caràcter tradicional i, per extensió, reaccionari i políticament perillós». Aquesta deu ser una de les moltes raons que explicaria que als artistes d’avui els costi tant parlar de paisatge des d’una perspectiva més «tradicional»: perquè la seva activitat reflexiva necessita acotar el paisatge per convertir-lo en territori, i el territori en suma de llocs, a saber, parcel·les significatives de dimensions  humanes on el passat és —fent servir la terminologia bergsoniana— «viscut i actualitzat més que no pas representat».
videosL’exposició col·lectiva Corrent Continu (desconeixem si el títol escollit pretén picar l’ullet a la magnífica mostra, també col·lectiva, titulada Corrent Altern / Corrent Continu que la malaguanyada Fundació Espais de Girona va acollir a finals del segle passat) és, com seria d’esperar, una suma d’individualitats que —sempre segons els criteris dels comissaris en qüestió— transiten per territoris afins que poden entrecreuar-se o, donat el cas, divergir completament. Diem una obvietat per subratllar-ne una altra: la naturalesa irregular d’aquest tipus de propostes és, paradoxalment, allò que les fa més interessants. Un exemple que resulta aclaridor: mentre que artistes com Esteve Subirah ens obliguen a reflexionar sobre qüestions fonamentals relacionades amb la memòria històrica o el valor indexal de (totes) les fotografies assumides com a document (és allò que Rossallind Krauss, basant-se en la semiòtica de Pierce, considerava consubstancial a la fotografia: «En parlar d’índex em refereixo a aquest tipus de signe que es presenta com a manifestació física d’una causa, exemples del qual són les empremtes, les petjades i els indicis»), autors com el mallorquí Tomás Pizá s’entretenen, bo i enfangant-s’hi sense manies, en llocs comuns com poden ser la fal·laç dicotomia existent entre turisme sentimental i turisme de masses; si, a més, tenim en compte la sempre excel·lent formalització que Subirah fa dels seus projectes i la contraposem a l’esteticisme vacu adoptat per Pizá, aleshores arribem, com dèiem, al fèrtil territori de la discontinuïtat estètica que sembla caracteritzar el panorama contemporani.
I qui diu Subirah diu Alicia Kopf: la gironina segueix desplegant un projecte que es va poder veure no fa gaire a la Galeria Joan Prats de Barcelona sense perdre massa coses pel camí; quelcom que aconsegueixen amb escreix la resta d’artistes escollits, gairebé tots molt joves i amb talent de sobres per seguir radiografiant un present escàpol. Per això el subtítol de l’exposició Corrent Continu és un molt més assenyat i aclaridor Lectura de paisatges: perquè, com deia Dubois, les imatges només existeixen com a símbol o signe un cop han estat descodificades per un subjecte subministrador de sentit. Aquest és, en darrera instància, el principal mèrit d’una exposició molt notable: assenyalar possibles sentits en l’època del sensesentit.

Col·lectiva
Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona. Capella de Sant Nicolau  H Fins el 31 d’agost. De dimecres a diumenge d’11 a 14h. i de 17 a 19h.

 

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: