ATLES DE PINTURA GIRONINA

Pim Colomer (Girona, 1957) sempre ha matisat la seva faceta d’empresari dedicat a l’oci nocturn amb el gust per la pintura. De fet, el seu pare va crear, l’any 73, la primera galeria d’art comercial de Girona al mateix local on Colomer obriria, any més tard, el mític Nummulit: l’art i la nit iniciaven un idil·li que ell s’entesta en mantenir viu amb projectes que semblen impossibles fins que s’acaben portant a la pràctica.

A mesura que la conversa s’enfila —trenant-se com una heura al voltant del temps—, Pim Colomer ens convida a fer salts enrere cada vegada més perllongats:  el primer episodi que porta a col·lació el protagonitza aquell mural que, any rere any, il·luminava una de les malaguanyades carpes de la Devesa. Es tractava de la única efemèride regular dedicada a potenciar una forma de pintura radicalment democràtica que envaïa l’espai d’oci públic bo i reclamant una presència que les institucions —i els negocis galerístics privats— eren (i són) completament incapaços de proporcionar; aquell fris prodigiós encarnava, ell tot sol, la festa de la pintura a la Devesa de Girona. Artistes com Ramon Moscardó —va ser l’encarregat de donar el tret de sortida l’any 2000—, el seu germà Josep, David Danés, Irene Pascual, Josep Perpinyà, Pep Camps, Lluís Bosch Martí, Ricard Cortés o Ralph Bernabei entre altres, van posar color al cor d’un parc que, ja aleshores, no acabava de desempallegar-se del seu aspecte de bosc inhòspit.

Amb tot, el Nummunit —així es deia la carpa en qüestió— era fill, al seu temps, d’un espai encara més il·lustre on Pim Colomer també va saber desplegar el seu gust per l’art i, en especial, per una determinada pintura: el Nummulit  —s’anomenava com el fòssil per subratllar la seva memòria lítica— també tenia un mural, més discret però igualment indicatiu del pols cultural d’una ciutat que de nit revelava el seu rostre menys conegut. Durant més de tres dècades —el local que prometia «copes, billars, dibuixos i  clips musicals» naixia a mitjan anys vuitanta—, el «Numu» va esdevenir l’espai d’oci i cultura per on desfilaven, amb regularitat encomiable, escriptors, periodistes, estudiants, ociosos professionals, anònims coneguts i, fins i tot, polítics que, un cop es feia de dia, podien defenestrar-lo gràcies a una increïble i molt selectiva modalitat d’amnèsia.

I és que aquell local del carrer Nord —segueix esgrunant Colomer fent salts, com dèiem, cap enrere— tenia ànima de galeria d’art: «El meu pare va obrir la Galeria Sant Jordi l’any 1973 al mateix local que després es convertiria en el Nummulit. Va ser la primera galeria d’art comercial de la ciutat. Per allà van passar-hi artistes que després exposarien al bar i que encara embolico en algun dels projectes de pintura col·lectiva que invento»; projectes que segueixen molt vius —ara en prepara un amb cinquanta artistes— i que tenen el seu origen en un primer treball portat a terme fa més de vint-i-cinc anys: «L’any 1988 —explica Colomer sense poder dissimular l’orgull que sent— vaig enredar 32 artistes per pintar un quadre a pedaços. Havia de ser un motiu que recollís totes les sensibilitats, però no recordo per què vaig triar La rendició de Breda de Velázquez. […] Aviat la iniciativa va agafar volada i, cap al final, se m’acumulaven bons pintors que volien participar-hi, de manera que el quadre, que havia d’exposar-se al bar Nummulit, va acabar presentant-se a la Fundació Espais d’Art Contemporani amb notable èxit mediàtic».

La gràcia de tot plegat és que Pim Colomer, gairebé sense voler-ho, va acabar fent un primer Atles de pintura gironina que encara avui ens recorda la vitalitat d’unes mirades que podien desplegar-se en la plàstica contemporània sense haver de renunciar, com dèiem, a la memòria continguda als fòssils.