AMB EL COR A LA MÀ

Providència Casals demostra a La Mercè de Girona la possibilitat de conciliar Contraris. L’artista, especialitzada en la tècnica de la ceràmica (és professora del Centre Cultural on ara exposa) aposta per una imatge molt recurrent en la tradició iconogràfica occidental com ara el cor.

Va ser el filòsof Averrois qui va situar per primera vegada —i per error— el lloc de les imatges al cor: «[si tenim en compte que] el lloc i l’arrel del sentit comú està en el cor, d’això es desprèn que el lloc de la virtut imaginativa està necessàriament en el cor»; el cordovès va llegir malament el De Anima d’Aristòtil i, potser també, el Timeu de Plató —per a qui el cor només era «nus de les venes i font de la sang»—, però del seu «error», convenientment fusionat amb una mirada poètica i protomèdica que sempre va situar en el múscul cardíac l’origen de les passions, en neix una riquíssima tradició que arriba fins als nostres dies (bruta i estripada com qualsevol viatger que vingui de molt lluny). El cor, per a tots nosaltres —membres conscients o inconscients d’una nissaga amb fonaments clàssics i ramificacions judeo-cristianes— és la seu de la sensibilitat i de la imaginació, espai de fissura i sutura o, si ho preferim, frontissa entre un univers d’emocions aèries i una corporalitat que roman clavada —com diria el poeta Iehuda Amikhai— «a la carn del món».
Per això Providència Casals pot titular la seva exposició De tot cor sense témer que algú n’esperi un tractat de medicina: perquè els òrgans petrificats fan referència a una altra forma d’anatomia, és a dir, a la no-ciència de l’emoció que troba en l’art el seu únic laboratori. Potser també per això les seves ceràmiques coronàries tenen l’aparença de relíquies o d’exvots: contenidors de desig, la seva naturalesa de sinècdoque fa que existeixin com a epicentres d’una metàfora que segueix desplegant-se de manera permanent. Només cal pensar en la seva condició de motor sanguini: entre batec i batec, aquell «vehicle de l’ànima» del que parlava Paul Claudel recrea un bucle perfecte en forma de vuit que és infinit (com a mínim en cadascun de nosaltres).
Simètrics, els cors de Casals només son possibles en la seva dualitat: la dialèctica entre aurícules i ventricles que s’esdevé dins el propi muscle s’estén a la resta de cors que bateguen sincrònicament. Per cada cor que visqui, n’ha d’existir un altre que ho faci al mateix temps. Qui sap si la llarga temporada que l’artista va passar a Mèxic no la va amarar de pintures com l’extraordinària Las dos Fridas, realitzada per Frida Kahlo el 1939: en aquella obra, l’autora mexicana va representar-se «desdoblada» i amb els cors transparents i units a través de les seves artèries. L’arbitrària interpretació de la pintura que ens regala Hayden Herrera no deixa de ser suggeridora: «La primera [Frida], amb el vestit de tehuana, es la que [el seu marit Diego] Rivera una vegada va estimar; la segona, amb un blanc vestit victorià, és la Frida europea, oposada al costat indi de la seva personalitat dual, és la Frida que Rivera va deixar d’estimar». Amor i mort expressats mitjançant òrgans protèsics reconstruïts amb fragments d’andròmines alienes, màquines picabianes de desig que tan aviat ens remeten al mite clàssic com, portat a l’extrem, a l’imaginari «Steampunk» més heterodox i contemporani.
En darrera instància, i deixant de banda el pacient treball de reciclatge que l’artista porta a terme per als altars que custodien cada cor, només resta subratllar la importància que té en la gènesi de l’exposició la faceta tècnica d’una Providència Casals que, per sobre de tot —o per sota— és ceramista. En relació a aquest fet, ella mateixa es limita a constatar allò que hauria de resultar evident per a qualsevol observador sensible: que la civilització va néixer amb la terracota, que el contacte amb el fang és una experiència inaplaçable, que el foc és l’autèntic artífex de la seva disciplina (fins al punt que pot generar ceràmica en el paisatge sense intervenció humana: després d’un incendi o d’una erupció volcànica), que el carbonat càlcic dels nostres ossos pot ser l’inici de noves vides en forma d’objecte, o que tot allò que implica manufactura és, finalment, un contenidor de memòria on podem abismar-nos. I és que, com deia Sant Agustí, «abyssus est in corde bono et in corde malo».

Providència Casals
Centre Cultural la Mercè de Girona. Pujada de la Mercè, 12. H Del 27 de maig al 9 de juny. De dilluns a divendres de 9 a 14h. i de 16 a 21h.