ANTONIO SELVAGGI: topografia social

Antonio Selvaggi va néixer a Cassano Jonio (1955) però fa més de trenta anys que campa per terres gironines, sobretot a Blanes, on va formar-se artísticament al costat d’incombustibles com Quim Serrano, amb qui va crear, l’any 1990, el Group Public Projects, una raresa que va marcar tota una dècada a través de la crítica i l’art socials.

«De fet, la meva formació és com a topògraf», respon Selvaggi a l’inevitable pregunta sobre la vessant pràctica —allò de «guanyar-se la vida»— que tot artista manté si vol preservar una mínima esfera de flotabilitat intacta. És topògraf i va néixer a Itàlia, dos «fets», malgrat tot, que amb prou feines ens serveixen com a punt de partida —i parcial— si pretenem aproximar-nos a un autor que defuig l’autoria i que no entén, en contra del que diu la disciplina, el significat de la paraula «lloc» (el «topos» de topografia) més enllà de la seva dimensió estrictament humana. De fet, i posats a complicar el dibuix d’un hipotètic perfil biogràfic, Selvaggi confessa haver treballat, durant anys, en diferents camps relacionats amb la tecnologia, especialment el disseny i tot allò referent a internet: una prova irrefutable d’aquest «passat digital» és el web que, juntament amb Quim Serrano, va crear a partir del mètode d’assaig-error per al Group Public Projects (http://publicpr.pangea.org/ pot semblar-nos avui pura arqueologia a la xarxa, però encara «funciona», tot un repte en una època on només perduren les desigualtats i les injustícies de naturalesa més variada).

Aquesta és la paradoxa, explica Selvaggi, del treball realitzat durant tota una dècada: «Estem contents perquè vàrem anticipar una manera de fer art social, de relacionar-nos amb la comunitat; en canvi, ens preocupa que vint anys després els problemes es mantinguin intactes». I de quina manera: qüestions tractades per Public Projects com ara la xenofòbia, el maltractament a la dona o als infants, la clonació animal, els transgènics, el terrorisme d’estat, i un llarg etcètera, no només segueixen vigents sinó que han augmentat, com si es tractés de malalties infeccioses, la seva virulència. «Nosaltres vàrem desaparèixer —explica Selvaggi— perquè a la vida cal encetar noves etapes, però tot allò que denunciàvem va decidir quedar-se. Malgrat tot, no renuncio a pensar en el poder transformador de l’art…»

Aquest és l’Antonio Selvaggi més sorprenent i encomiable: després de l’experiència col·lectiva i d’activisme més «bel·ligerant» portada a terme amb la complicitat de Serrano, ell va seguir inventant formats capaços de dinamitar les fronteres abstractes que, al llarg dels anys, hem anat construint a l’entorn del fenomen «art». Les seves «Topografies híbrides» realitzades ja en ple segle XXI a Palafolls, on compta amb la insòlita complicitat d’un Ajuntament que segueix creient en el paper articulador de la cultura, vindrien a ser l’evolució natural d’un artista que ha apostat per l’auto-dissolució progressiva: la pintura dels vuitanta va donar pas a unes superfícies translúcides, gairebé invisibles i, aquestes, a una conceptualització de la pràctica artística implacable amb el culte al Jo. D’aleshores ençà, Selvaggi ha optat per aplaçar-se o, potser millor, per catalitzar unes energies creatives que sovint es troben disperses o embargades per una realitat definida a partir de la dialèctica mercat-consum. L’artista s’ha convertit, finalment, en una figura socràtica que confia en la maièutica (pel filòsof grec, el descobriment de la veritat era equiparable a una mena de part que calia induir) sense renunciar al conglomerat de veus que, en darrera instància, ens acaben configurant com a subjectes relacionals. I és que, com a bon «mestre», Selvaggi sap encaminar prou subtilment a qui vol ser alliçonat ajudant-lo a vorejar els precipicis —com ara els del Jo— però mantenint intacta, en canvi, la possibilitat de recórrer el propi camí (errades incloses).

El seu blog absolutament curull de reflexions poètiques, o la seva intensa activitat a les xarxes socials, reafirmen aquesta forma d’identitat calidoscòpica de la que parlàvem. Per exemple: d’entre les quasi tres-centes definicions d’Art que va recopilar al llarg d’un any a diferents escoles, instituts i centres de Salut Mental, n’hi ha una que sembla pensada per posar punt i final a aquesta crònica. «Què és l’art? L’Art ets tu»; Selvaggi segur que hi afegiria un ampli i generós «nosaltres».