Skip to content

QUATRE PINTORS NASCUTS ALS SETANTA

31 May 2014

Manolo Sierra, Joan Mateu, David Casals i Elena Montull exposen a Torroella de Montgrí (Museu de la Mediterrània), Girona (El Claustre) Camallera (Espai d’Art Km7) i Figures (El Claustre), respectivament. Es tracta de quatre versions d’una determinada pintura contemporània que comparteix filiacions però que, malgrat les aparences, transita per territoris radicalment diferents. Intentem analitzar-ho.

 

Manolo SierraAfirmar que «la pintura torna» és tan absurd com dir que «la pintura ha marxat»: la pintura roman com ho fa el llenguatge, és a dir, en qualitat de pròtesi comunicativa subjecte a les limitacions humanes (les que tenen el seu origen en l’individu concret, però també les que són capaces d’abastar tota una època). Per això, enlloc d’interrogar-nos sobre la salut de la pintura (quantitat) hauríem de preguntar-nos per l’estat de la pintura (qualitat): la pervivència d’un determinat tipus de figuració, per exemple, o la vindicació del subjecte-artista com a  principi d’autojustificació, són aspectes estrictament relacionats amb l’estat de la pintura més  actual, és a dir, la que porten a terme autors nascuts pels volts de la dècada dels setanta (sense ser estrictament joves, no formen part d’una generació anterior molt més polititzada i que partia d’uns supòsits radicalment diferents, fos quina fos la seva actitud envers la ideologia: negar-la o incorporar-la a la pràctica pictòrica).
MontullL’ocasió resulta immillorable per fer aquesta reflexió: quatre artistes perfectament coetanis exposen les seves obres a quatre espais gironins i, a més, ho fan des de posicionaments estètics aparentment propers. Ens referim a Joan Mateu (Girona, 1976), Elena Montull (Fraga, 1976), David Casals (Centelles, 1976) i Manolo Sierra (Cadis, 1973). Des d’un punt de vista epidèrmic, en primer lloc, comparteixen la seva filiació figurativa —més que no pas realista— sense dissimular un grapat de referents que poden ser clàssics (Vermeer o Hammershøi), gairebé clàssics (Hooper, Lucien Freud), moderns (López, Tuymans, Kentridge) o fins i tot contemporanis (Wilhelm Sasnal o Angus Collins vindrien a ser «companys de viatge» més que no pas referents); es tracta d’un paisatge visual on la pintura encara serveix per a representar però que utilitza aquesta possibilitat, donat el cas, per a Casalspresentar-se a ella mateixa en tant que pintura. L’obsessió metalingüística d’autors com López o Tuymans n’encarnaria la versió més visible. Paradoxalment, la primera diferència entre els artistes que ara exposen a terres gironines rau en la manera que tenen de «llegir» aquests referents i, en especial, d’accentuar determinats aspectes visuals característics de la producció dels «mestres». En aquest sentit, Mateu, Montull i Casals estan profundament amarats per les atmosferes lletoses de Hammershøi —o pels espais de suspensió temporal descrits pel geni contingut de Hooper— amb un objectiu velat: retornar la pintura a un silenci de reminiscències místiques que li seria exclusiu. Sierra es desmarca d’aquest «tic» —i en ocasions David Casals— gràcies a una mirada molt menys romàntica que no tremola a l’hora d’interrogar la presència incontestable de totes les coses (en sentit fenomènic).
Joan MateuLa qüestió de fons és descobrir en quina mesura cada un dels quatre artistes esmentats és conscient de la insignificança que té la forma en relació a la definició de la pintura: «Només hi ha actituds —escriu Jacques Rancière a la seva extraordinària Aisthesis—, unitats formades pels encontres múltiples del cos amb la llum i amb altres cossos. Aquestes actituds també poden anomenar-se superfícies. Perquè les superfícies no són en absolut combinacions de línies; son la realitat mateixa de tot el que percebem i del que expressem […] Acció dramàtica i superfície plàstica poden reduir-se a una mateixa realitat, la de les modificacions d’aquesta gran superfície vibrant, agitada i modificada per una força única que s’anomena Vida». D’això es tracta: la gran diferència entre els treballs de Mateu, Montull, Casals i Sierra rau en la quantitat de vida que contenen. O, per dir-ho a la inversa: rau en la manera que tenen de trair-la.
En aquest ordre de coses, s’imposa la «veritat» de Manolo Sierra i tanca la llista, per baix, la previsible i asèptica pintura d’Elena Montull. Aparentment tots fan el mateix i, de fet, possiblement comparteixen referents visuals (literaris és clar que no): la seva proximitat ens ajuda a copsar les enormes distàncies que els separen.

Manolo Sierra
Museu de la Mediterrània, Torroella de Montgrí. Carrer d’Ullà, 31 H Del 17 de maig al 30 de juny. De dilluns a dissabte de 10 a 14 h i de 17 a 20 h. Festius de 10 a 14 h.

Joan Mateu
Galeria d’Art El Claustre, Girona. Carrer Nou, 9  H Del 23 de maig al 7 de juny. Horaris: http://www.elclaustre.com

Elena Montull
Galeria d’Art El Claustre, Figueres. Rambla, 25  H Del 16 al 31 de maig. Horaris: http://www.elclaustre.com

David Casals
espai d’art km7, Saus-Camallera. Carretera GE-623, Km 7  H Del 17 de maig al 8 de juny. Horaris: de divendres a diumenge de 19 a 21h.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: