FORMA I PREJUDICI

La Casa de Cultura de Girona revisa el Noucentisme. De fet, no el revisa: exposa el gruix d’obres de Francesc Vayreda (de la nissaga olotina) flanquejades per alguns contemporanis que van flirtejar amb les avantguardes sense assumir cap mena de compromís estètic que en pogués fer perillar l’acomodament.

N’hi hauria prou havent llegit un grapat de llibres —mitja dotzena com a molt— per bandejar el risc que suposa mercadejar amb determinats conceptes o etiquetes històriques. El cas del «Noucentisme» resulta, en aquest sentit, paradigmàtic (volem dir inflamable). Hom el celebra sense tenir en compte —o desconeixent, que és el més provable— quina era la seva condició medul·lar: no es tractava —en paraules d’un més que lúcid Narcís Comadira— de cap «moviment estètic, ni tan sols cultural, sinó d’un  moviment de la voluntat. Voluntat de ser i voluntat de poder». La música pot resultar incòmoda degut als ecos que incorpora, però, ens agradi o no —i seguim citant a Comadira per evitar susceptibilitats—, el Noucentisme va ser «un reformisme de signe feixistitzant, un reformisme que, de fet, a Itàlia, a Alemanya i a Espanya va donar feixismes. A Catalunya, però, ateses les característiques històriques i polítiques peculiars del país, no en va poder donar, precisament per falta de poder polític» (i això sense oblidar, conclou Comadira, que una part dels catalans que van donar suport al feixisme espanyol procedia del reformisme noucentista català: «eren aquells que avantposaven l’ordre a la catalanitat»).
No ha d’estranyar-nos, per tant, que l’exagerat desig d’ordre del Noucentisme —Xènius es referia a Prat de la Riba com a «Seny Ordenador»— nodrís les nostres estètiques posteriors d’allò que les ha fet més singulars, és a dir, la seva natural tendència a la irrealitat. De nou, Comadira l’encerta de ple: «Miró, Dalí, Foix, no són més que noucentistes de segona generació extrapolats al món de l’onirisme en un moment que ja no és possible convertir la realitat real en somni, ni que sigui internacional. El surrealisme, amb tota la seva irracionalitat, no és més que la culminació, per evasió, dels llenguatges estètics feixistitzants». Amb tot, i per alleugerir el pes dels adjectius ara emprats, cal deconstruir el concepte o, com  a mínim, restar-li solemnitat: el Noucentisme va ser un moviment essencialment modernitzador que mai va derivar en una unitat d’estil (per retornar a l’estètica): el seu eclecticisme —dissimulat tan sols a partir de la premissa de l’exigència d’ordre— era capaç de donar aixopluc a les més diverses formes de simbolisme i realisme, de mediterranisme i decadentisme, de popularisme i arqueologisme, de decorativisme i, en darrera instància, d’una versió embrionària de surrealisme.
El  millor exemple del què estem dient ens el segueix oferint el procés de transmutació seguit per Eugeni d’Ors o, també, el litigi intel·lectual mantingut amb Francesc Pujols: la defensa de Cézanne, per exemple, sempre va ser feta a partir del suposat compromís del francès amb el racionalisme d’arrel cartesiana i filiació clàssica; la divisió orsiana de les arts, de manera anàloga, només s’entén a recer dels preceptes de Lessing i, potser també, de l’idealisme de Winckelmann (objectivament matisat). Tot plegat forneix un corpus ideològic enormement conservador que ens ajuda a entendre la profunda enemistat de la pintura catalana de principis del segle XX amb els moviments d’avantguarda europeus (per ser justos del tot, caldria esmentar la síntesi que fa d’Ors dels principis defensats per Lessing i Winckelmann servint-se del pensament, infinitament més orgànic, de Schiller, però això ja són figues d’un altre paner).
Ho dèiem al començament: n’hi ha prou amb un grapat de lectures obligades —Dietaris d’Eugeni d’Ors, Forma i prejudici de Comadira, Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana de Pujols…— per vacunar-nos del mal que va acabar afectant Xènius i que va impossibilitar que grans pintors com Francesc Vayreda acabessin essent els artistes que, de ben segur, haurien pogut ser. L’exposició que es pot veure a la Casa de Cultura és magnífica, però no en el sentit que ha estat plantejada: ha de servir per desmitificar el llegat estantís d’una pintura olotina incapaç d’assumir el vessant desconcertant —i contradictori— de la nostra modernitat. La seva història és una història de la forma i del prejudici.