Skip to content

L’EXPERIÈNCIA ABISSAL

23 May 2014

Fins a finals de juliol, qui vulgui pot (re)descobrir l’extraordinària mirada de Mayte Vieta a la Fundació Vila Casas de Barcelona.

 

11-VietaRetrobar la millor versió de Mayte Vieta (Blanes, 1971) és una gran noticia. No és que hagués desaparegut, però si que havia desaccelerat una presència que, al llarg de la primera dècada del nou mil·lenni, gairebé era aclaparant (la mitja dotzena llarga d’exposicions que va protagonitzar el 2010 l’haurien situat al capdamunt d’un hipotètic rànquing de prolificitat). Amb tot, fa cosa de tres o quatre anys —i pels motius que sigui—,Vieta s’ha dosificat i, de manera anàloga, ha essencialitzat un discurs que, de fet, mai havia estat superflu o banal: la seva relació amb la imatge parteix d’un sentit de la transcendència que troba en el replegament subjectiu el punt de partida per explorar aquelles velles qüestions destinades a recordar-nos, com diria Blaise Pascal, la nostra insignificança. Ens referim al temps, per descomptat, i als seus inevitables estralls («…ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: / envejecer, morir, / es el único argumento de la obra», va concloure Gil de Biedma a No volveré a ser joven). Però Vieta —i en aquest sentit la seva obra no és una vanitas— no  només s’interroga sobre la temporalitat: la seva figura és la d’una dona d’aigua que ens arrossega a les profunditats amniòtiques d’un lloc on la flotació aconsegueix derogar l’esdevenir (d’això es queixava Søren Kierkegaard: «En el món sóc capaç de nedar, però resulto massa pesat per a la flotació mística»).
Encerta de ple, per tant, el prologuista del catàleg Martí Peran quan enceta la seva reflexió a propòsit de Vieta citant a John Milton —poeta de la pèrdua— i, al mateix temps, quan ens recorda que la pobresa d’experiència «és l’apoteosi de la banalitat». D’això es tracta: a diferència del Jo transcendent de Vieta —en el sentit que aspira a la suspensió temporal—, les exigències del Jo sotmès als imperatius del desig són, sense anar més lluny, el motor econòmic del nostre sistema capitalista. No escoltem als poetes romàntics —Milton, Blake, Wordsworth, Coleridge…— ni, més proper encara, al controvertit Freud: el nostre preuat Jo és precisament el resultat d’una escissió, d’una separació d’aquella «comunió amb el tot» que el pare del psicoanàlisis va denominar —prefigurant les metàfores líquides que avui s’han posat de moda— «sentiment oceànic»; un sentiment, per cert, que té la seva arrel primera en l’estat prenatal, en la dolça i càlida flotació amniòtica de la que parlàvem. Una experiència abissal.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 16 May 2017 08:25

    "Please put the toilet seat down" and another that says "If you sprinkle while you tinkle, be a sweetie wipe the seatie" it may also be a good idea to include a map telling how to get to the laundry ba;;8t————————&#e212;———————&#8212k———&#8212s——————->

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: