URGELL, FÍSIC I METAFÍSIC

El Museu d’Art de Girona treu a la llum un grup de divuit obres del seu fons que mostren les diferents cares de Modest Urgell (1839-1919), un dels grans pintors del tombant de segle.

L’exercici mental que hom pot fer a l’anomenada «sala de les obres mestres» del Teatre-Museu Dalí, a banda d’interessant (i fins a cert punt revelador), pot ser divertit: provin d’aïllar la Banyista de Bouguereau i superposin-la (ha d’estar, en suspensió, al bell mig de la tela) a l’enorme Cementiri de Modest Urgell. El resultat de la suma d’ambdues obres vindria a ser quelcom molt semblant a la Leda Atòmica pintada pel geni figuerenc a finals dels anys 40 del segle passat. I és que Dalí, malgrat fer-se’l, no era boig: la seva exquisida col·lecció encarna una mena d’atles privat on hi tenen cabuda autors aparentment tan dispars com Fortuny, Gerard Dou, Meissonier, El Greco, Marcel Duchamp i, és clar, el duet protagonista del joc iconogràfic que acabem de proposar.
Que cada artista va ser triat per alguna raó, sembla evident. Ara bé: per què Modest Urgell? L’interrogant s’endevina insondable quan descobrim que Dalí no era una excepció en la reivindicació d’aquell pintor que, en paraules d’Eugeni d’Ors (en la seva versió madrilenya), «durante tantos años surtiera de vistas de cementerios melancólicos los mediocres interiores de la burguesía barcelonesa»: els cels blaus i les nits estelades de Miró —per posar l’exemple més destacat— delaten la influència de qui va ser el seu mestre de la Llotja; els paisatges dessolats d’AG Lamolla tampoc s’entendrien si abans algú no s’hagués encarregat de despoblar-los; o, posats a estirar la fèrtil veta urgelliana, tampoc s’explicaria del tot l’omnipresència dels ambients crepusculars en un cert període de Dau al Set protagonitzat pel trident màgic, és a dir, per Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart.
I encara més. Atesa la influència exercida en autors que han esdevingut puntals de la historiografia de l’art catalana (i mundial), com s’explica la seva insignificança en la col·lecció visible del MNAC? Sigui com sigui, el «mal d’Urgell» també afecta, com una epidèmia d’invisibilitat, a la resta de «crepusculars», començant per Enric Galwey (autor d’alguns paisatges fluvials memorables) i acabant per Joaquim Vancells (virtuós de l’esfumat). Qui sap si, en el fons, el problema que posa en evidència el relat del Museu Nacional d’Art no el tenim amb el decadentisme i la seva estètica una pèl sinistre: la neurosi,  la histèria, la malenconia, el sentiment de decadència i de degeneració o la tendència cap al suïcidi que s’oculten rere les boirines lletoses durant les hores blaves no deuen agradar a un país, Catalunya, que se somia mediterrani però que, en el fons, pateix de dolències molt centreeuropees.
Diem tot això (el joc al Museu Dalí, la influència d’Urgell en l’art posterior i la seva poca presència a les col·leccions públiques) per posar en valor la proposta feta des del Museu d’Art de Girona: l’exposició no és res més que un esforç per treure a la llum una divuitena d’obres provinents del Fons d’Art de la Diputació de Girona i del Bisbat que, com era d’esperar, pertanyen al millor Urgell i a la seva versió més maldestre i fins i tot adotzenada. No cal dir quines peces integren cada grup: al millor Urgell li corresponen els paisatges metafísics on la protagonista no és la terra sinó la llum i l’atmosfera que desdibuixa totes les coses; al menys interessant, en canvi, li escauen la pesantor de les pedres i la pintura d’encàrrec realitzada de manera gairebé seriada, en aquest cas si, per decorar «los mediocres interiores de la burguesía barcelonesa».
Al final, i més enllà de contingències històriques i modes historiogràfiques,  és relativament senzill entendre d’on prové la fascinació envers Urgell: de les profunditats abissals d’una pintura capaç de capturar com cap altra una llum molt antiga. Potser per això seria convenient aprendre a mirar les seves obres amb els mateixos ulls amb els que contemplem, per exemple, una obra de l’inabastable Mark Rothko.

Modest Urgell
Museu d’Art de Girona. Pujada de la Catedral, 12 .  H Del 13 de desembre al 24 de maig. Diari de 10 a 18h. Festius de 10 a 14h. Dilluns tancat.