Skip to content

MARTÍ ARTALEJO: EL SILENCI DE LES IMATGES

17 January 2015

Martí Artalejo (Salt, 1968) viu i treballa al mateix poble on va néixer. Potser per això li agrada fotografiar universos propers: per a ell, el més important és la senzillesa i l’autenticitat. Ens cedeix en primícia algunes imatges de «Cicatrius», el seu darrer projecte editorial…

ARTALEJOWEBLa «fotografia de proximitat» de Martí Artalejo aconsegueix posar en evidència determinats professionals —i nombrosíssims amateurs— que s’obstinen a cercar els seus referents tan lluny com sigui possible: és com si volguessin rescatar aquell tipus de mirada decimonònica —i essencialment colonitzadora— que se sabia «civilitzada» gràcies al descobriment de realitats exòtiques, pintoresques, de rara bellesa o, encara pitjor, d’un dramatisme primitiu i descarnat que ajudava a reactivar els subtils mecanismes de la caritat cristiana; és com si algú (els de les agències que monopolitzen el mercat global de les imatges?) hagués decidit que, per poder ser «fotògraf de veritat», calgués anar primer als confins del planeta, tant se val si a Mongòlia o a Nicaragua —passant per l’Afganistan i l’Índia—, i després retornar a casa convertit en una mena de «Moisès cosmopolita» capaç de redimir-nos a través de les seves postals catàrtiques.
ARTALEJoAls antípodes d’aquesta mirada «neocolonial», Martí Artalejo enfoca allò que li és més proper amb la màxima simplicitat possible: «M’agrada la senzillesa —confessa—, deixar que les imatges expliquin històries sense interferències i de la manera més directa possible». En aquest sentit, possiblement el millor exemple de la seva manera d’entendre la fotografia ens el segueix regalant el llibre, publicat ara fa un any, «Salt pas a pas»: al llarg de tot el 2012, Artalejo va posar rostre a Salt mitjançant un exercici d’humanització que trobava en el calidoscopi de mirades un mirall d’inestimable valor antropològic. De fet, encara que pugui semblar una paradoxa, el saltenc només calia que actués com Abedon o Walker Evans: es tractava de potenciar una mirada ultralocal a fi de descobrir allò que conté d’universal. Ells ho van fer des de la seva Amèrica profunda; Martí Artalejo, des de la seva Salt natal, un espai que coneix i en el qual es reconeix.
I encara més: l’obsessió per l’autenticitat va fer que, en un dels seus projectes editorials, Artalejo renunciés a l’autoria. El gest de cedir càmeres d’un sol ús a determinades famílies perquè enregistressin els seus universos més immediats pot ser llegit, en essència, com tota una declaració de principis: «A mi, personalment, m’interessa explicar històries —subratlla amb certa vehemència—, fer visibles els relats humans i la memòria de llocs amb una forta càrrega simbòlica a través de les fotografies». Atesos aquests plantejaments, el seu darrer projecte —que ens cedeix en primícia— gairebé pot ser vist com una conseqüència lògica dels seus plantejaments: «Cicatrius —explica— és un treball format per imatges fetes al Centre Penitenciari de Girona poc abans que tanqués les portes. Per una banda, hi ha els espais buits, després del trasllat dels interns a Figueres; per l’altra, una col·lecció de mirades i de vides que, pels motius que sigui, han acabat entre reixes… Les cicatrius poden ser externes però, sobretot, les portem per dins».
Amb tot, Artalejo va decidir fer un pas endavant i escriure —a més de capturar amb la seva càmera— els relats que, de mica en mica, li sortien a l’encontre. I és que, en paraules seves, «mantenir la distància va ser la manera d’acostar-m’hi». Ni més ni menys: a diferència de la soporífera fotografia invasiva que exhibeix amb impudícia les intimitats manllevades, existeix una pràctica dilatada en el temps que sap escodrinyar els silencis fins a convertir-los en veritables sortidors de vides humanes. Visitar setmanalment —i durant tot un any— els interns de la presó va desembocar en una forma de rutina propícia a les confessions: «Jo mai els preguntava què havien fet per estar a la presó: eren ells que tenien ganes d’explicar-m’ho; al final, les històries que van anar sortint eren tant potents que vaig decidir que, quan publiqués les imatges, els incorporaria en forma de relat».
Sigui com sigui,  al final tot indica que el secret de Martí Artalejo rau en la seva autopercepció  de «treballador de la imatge o, com li agrada dir sense manies, de «currante»: «La meva gran sort —conclou ben escarxofat a la petita butaca del seu estudi— és haver pogut viure de la meva feina com a fotògraf. Encara que no ho sembli, fa 27 anys que pago autònoms». Amb projectes com «Cicatrius», no hi ha dubte que podrà seguir pagant-ne durat molt més temps.

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: