Skip to content

L’hora blava de Xavier Escribà

25 June 2012

L’artista ha treballat, durant tres mesos, a la Casa dels Forestals de Sant Martí d’Empúries gràcies a la Beca de Primavera que concedeix l’Ajuntament de l’Escala.

 

Quan Xavier Escribà (París, 1969) va decidir presentar la seva candidatura a la Beca de Primavera que, des de fa catorze anys, l’Ajuntament de l’Escala convoca amb lloable puntualitat —i més si tenim en compte els desgavells pressupostaris que afecten a la majoria de consistoris i el caràcter cada vegada més subsidiari que té la cultura en relació al seu parent bastard, que és el turisme—, amb prou feines podia intuir la transcendència que acabaria tenint la seva estada a la singular Casa dels Forestals, “un apartament vora el mar —com proclamen, amb certa pompa, les bases oficials— des del que es pot contemplar tota la badia de Roses i entendre perquè els paisatges de l’Empordà i la seva costa foren sempre motius d’inspiració per a artistes d’ara i sempre com Salvador Dalí”. El què dèiem: Escribà amb prou feines podia intuir la magnitud i el desenllaç del seu projecte, entre altres raons, perquè ni ell sabia —com si es tractés d’un Ulisses contemporani— on l’acabaria portant el viatge que tot just acabava d’emprendre.

I és que, en el cas que ens ocupa, la metàfora homèrica és especialment pertinent: deixant de banda que la platja de Sant Martí d’Empúries —custodiada pel recinte medieval que presideix, com un anacronisme, la Casa dels Forestals— va ser el lloc per on els grecs van injectar per primera vegada la cultura a la vasta península, l’objectiu de Xavier Escribà va ser convertir el terrat del seu “apartament vora el mar” en la coberta d’una nau atrapada entre dos grans blaus. Assumit el seu paper d’Ulisses solitari, només li restava a l’artista acotar els períodes de la seva acció: “vaig decidir treballar a l’alba i al capvespre, que és quan hi ha una llum més especial, la que s’anomena l’hora blava”. La resta d’hores —diürnes i nocturnes— haurien de servir perquè els pigments dipositats sedimentessin lentament, perquè les múltiples capes de pintura s’assequessin fidels a uns ritmes naturals que ben poca cosa tenen a veure amb la urgència que ens hem autoimposat.

D’això es tracta: el nostre Odisseu renunciava als perfils solars perfectament definits per submergir-se en un temps i un espai indeterminats. L’hora blava és l’hora dels insomnes (com E.M. Cioran: “He passat anys sense dormir. Això et fa veure el temps d’una altra manera. El secret de la vida és el somni. Tot aquest temps sense dormir m’ha obert els ulls per sempre”), però també és l’hora dels insectes que fan les rondes domèstiques mentre la resta de mortals opta per dormir. Justament per això, segons Stefan Hertmans, el seu estudi ocupa la zona crepuscular de les enciclopèdies: “La taxonomia dels insectes s’assembla a la de les estrelles: l’insecte està massa lluny de l’home, a la vegada que ocupa els seus somnis. A més, aquesta zona crepuscular de la imaginació, on s’amaga l’insecte cruel, també està situada, segons els biòlegs, a la zona crepuscular del cervell humà, és a dir, al famós lòbul límbic, la part més antiga del nostre cervell, on hi ha emmagatzemat una mena d’instint de supervivència fred i reptilià”.

Sigui com sigui, la flor de Novalis era blava (die blaue Blume) perquè la seva substància era ideal: “Quan no es parla de res és quan es diuen les coses més profundes, perquè la coherència del somni i el sistema d’associacions és per damunt, poèticament, de la coherència de la raó”. Com igualment blaves són les epidermis pictòriques que, al llarg de poc més de tres mesos, Xavier Escribà ha acumulat a recer dels dos altres grans blaus, el del mar i el del cel que, segons com es miri, vindrien a ser-ne un de sol: aleshores les pintures d’Escribà són, enlloc de pells, membranes destinades a fer possible la perenne osmosi entre la terra i el cel, entre la matèria del món i les idees que el sobrevolen.

El proper dia 29 l’artista presentarà (20h.) al terrat de la Casa dels Forestals els resultats plàstics del seu viatge. Finalment, ara ja sap quina és la transcendència del periple: a nosaltres ens resta seguir vindicant iniciatives com la Beca de Primavera de l’Escala, un projecte que basa la seva efectivitat en la simplicitat dels seus plantejaments —cedir un espai singular i col·laborar amb 1.300 euros a la producció— i en el nivell dels artistes que, any rere any, s’han seleccionat. Com succeeix la majoria de vegades en cultura, no es tracta tant de recursos econòmics com de criteri artístic i voluntat política, dos valors encara avui més escassos que els diners.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: