LLUÍS VILÀ: el foc purificador

El Puntal de les Arts de Banyoles se suma als actes dedicats a Borges amb una mostra dels darrers treballs fets per Lluís Vilà.

La relació que Lluís Vilà (Banyoles, 1952-2010) sempre va cultivar amb l’univers literari de  Borges no era tant d’ordre dialògic —interrogant-lo, impel·lint-lo o escrutant-lo— com la que podria haver mantingut, per exemple, amb un company de viatge fidel i silenciós: ens referim a aquella íntima comprensió dels problemes compartits que fa possible una forma de comunicació no verbal que, paradoxalment, sol ser la mes fèrtil i exclusiva en relació als seus continguts. Que el seu temps s’acabés de sobte (en Lluís ens va deixar, fa poc més de dos anys, amb la paraula a la boca) mentre treballava en una sèrie inspirada (per fer servir un verb tan maltractat que quasi fa gràcia) en El congreso del mundo del mestre argentí no deixa de ser una darrera picada d’ull absolutament pertinent i, per descomptat, irònica.
I és que, per qui no ho sàpiga, El congreso del mundo va d’això: d’un grapat d’homes que van voler acumular totes les formes possibles de coneixement, tots els llibres, en especial els clàssics ineludibles, totes les llengües contingudes en el llenguatge mundial que mai van acabar de definir o, en definitiva, tot allò que la ment humana havia vist néixer i que l’havia acompanyat des dels seus orígens incerts. La desmesura del projecte, contra pronòstic, era allò que en garantia l’èxit: mentre els diferents materials bibliogràfics s’anaven acumulant en un immens casalot plantat al mig d’un paisatge agrest que venia a ser la mateixa negació del paisatge, els diferents «congressistes» anaven extraviant-se en una mena de boirina feta de desig i pèrdua, de saviesa i confirmació implacable de la nostra ignorància insalvable, anaven desdibuixant, per dir-ho d’alguna manera, l’ambiciosa cartografia esbossada. Al final, només l’incendi de tota la saviesa acumulada (la crema de llibres) podia alliberar aquells homes de l’esforç particular per atansar-los a aquell absolut borgià que conté totes les coses: «El Congreso del Mundo comenzó con el primer instante del mundo y proseguirá cuando seamos polvo. No hay un lugar en que no esté. El Congreso es los libros que hemos quemado. El Congreso es los caledonios que derrotaron a las legiones de los Césares. El Congreso es Job en el muladar y Cristo en la cruz. El congreso es aquel muchacho inútil que malgasta mi hacienda con las rameras»…

D’això es tracta: els Congressistes imaginats per Borges són una preciosa metàfora per aproximar-nos a la pràctica artística de Lluís Vilà, com a mínim, per dues raons. En primer lloc, hom pot veure en el seu «undripping» una versió plàstica de l’incendi alliberador: de l’intent original de representar totes les coses possibles només en resta aquella realitat propera a la sensació de pèrdua inicial però que desemboca, contra pronòstic, en una percepció més forta de les coses gràcies al fet de ser indirecte o, com diria Borges, permanentment aplaçada. I, en segon lloc, perquè la darrera sèrie de Vilà se centrava, de manera específica, en allò que podríem anomenar les cartografies impossibles. «Planear una asamblea que representara a todos los hombres —va escriure l’argentí—  era como fijar el número exacto de los arquetipos platónicos […] Sugirió que, sin ir más lejos, don Alejandro Glencoe podía representar a los hacendados, pero también a los orientales y también a los grandes precursores y también a los hombres de barba roja y a los que están sentados en un sillón. Nora Erfjord era noruega. ¿Representaría a las secretarias, a las noruegas o simplemente a todas las mujeres hermosas? ¿Bastaba un ingeniero para representar a todos los ingenieros, incluso los de Nueva Zelandia?»; no cal dir que ens trobem molt a prop d’aquell somni romàntic de la pintura que, cegada per la totalitat, s’empantanegava en la persecució dels arquetips a la manera, per entendre’ns, del protagonista (Frenhofer) de l’Obra mestra desconeguda imaginada per Balzac; i no cal dir, per seguir amb les analogies literàries, que Vilà recuperava, en cada un dels seus treballs, la pulsió ambivalent feta de creació i destrucció que va retratar millor que ningú Elias Canetti a la genial novel·la Auto de fe: el protagonista també s’allibera mitjançant l’incendi de la seva formidable biblioteca.
Retrobar a Lluís Vilà, integrat en unes jornades dedicades a la literatura de Borges, és una gran notícia: veure el seu Congreso del mundo íntegre i en un mateix espai, encara ho és més.

Lluís Vilà
El Puntal-Laboratori de les Arts, Banyoles. Carrer Girona, 155.   H Del 7 de juny al 7 de setembre. www.espaieatart.com