Skip to content

ART ENTRE TURBINES

18 June 2012

Un recorregut per les antigues fàbriques que voregen el Fluvià al seu pas per La Canya (Olot) ens permet descobrir la seva reconversió en espais de creació artística. L’alternativa a la feixuga gestió pública és possible gràcies a l’energia d’un grapat de professionals liberals.

 

 

L’any 2000, quan l’amenaça d’una crisi planetària provocada pels excessos del capitalisme només figurava en el menú diari dels pessimistes professionals —un heterogeni grup que segueix amalgamant una part important de les esquerres, inclosos els diferents apòstols de l’ecologisme i del decreixement— apareixia el llibre Empire (Imperi), una mena de manifest utòpic que, rere l’aparença d’un tractat de filosofia política, constatava els riscos i les possibilitats d’un món globalitzat que orbitaria a l’entorn d’un gran imperi i que obtindria les seves bases jurídiques del particular constitucionalisme nord-americà (sumat a la seva tradició d’identitats híbrides i fronteres en expansió). El veterà activista comunista Toni Negri i un jove Michael Hardt, fidels a les seves filiacions postmodernes (els ecos de Foucault i Deleuze són poderosos), s’esmerçaven de valent intentant definir un possible rumb pel nostre gran vaixell a la deriva tot i que allà on reeixien, i on encara manté plena vigència el llibre en qüestió, era en la diagnosi  aplicada a determinats sectors productius. En paraules seves: “El lloc central en la producció del superàvit, que abans corresponia a la força laboral  dels treballadors de les fàbriques, avui està essent ocupat progressivament per una  força laboral intel·lectual, immaterial i comunicativa”.

Per això no ha d’estranyar-nos que, de la mateixa manera que Lumière va  decidir inaugurar la modernitat cinematogràfica amb un grapat d’obrers afanyats a sortir de la fàbrica, la postmodernitat trobés en aquelles mateixes naus desafectades el (no)lloc on redimir la cultura burgesa i, aprofitant l’avinentesa, repensar aspectes clau que poden anar de la museologització activa dels espais fins a la gestió de la memòria recent. En aquest sentit, tampoc ha d’estranyar-nos que una de les principals sales d’exposicions del món es digui Turbine Hall (sala de les turbines, a la Tate Modern de Londres), o que un centre d’art com el Pompidou de París sigui conegut popularment com “la fàbrica de gas”, o que la flamant CaixaFòrum de Barcelona suposés la reconversió de l’antiga fàbrica Casaramona: perquè, en tots els casos, allò que compta és fer visible la incorporació de la cultura al sistema capitalista. No cal dir que la cèlebre sentència segons la qual els museus i centres d’art contemporani són les catedrals actuals és perfectament esbiaixada i insuficient: els museus són les fàbriques d’avui, més encara si tenim en compte que, com a mínim fins fa quatre dies, la producció industrial es trobava deslocalitzada a zones on la cultura es veu permanentment aplaçada rere els imperatius de la subsistència.

La Província de Girona no és cap excepció: començant pel cas paradigmàtic de la Fàbrica de Celrà (des de l’any 2003, el conjunt fabril dóna cabuda a la biblioteca, les piscines, el centre cívic, el local d’entitats, aules per als tallers, l’escola de dansa municipal, una sala d’exposicions, l’aula de l’Escola de Música del Gironès, la Ràdio de Celrà…), passant per la Coma-Cros (seu, entre altres equipaments, del Centre de Creació Escènica El Canal) o per la Marfà (darrer monument al dispendi i als usos incerts), fins a Can Mario de Palafrugell (a diferència dels casos anteriors, recuperada a través de l’aportació de capital privat provinent de la Fundació Vila Casas), es tracta d’antigues fàbriques de dimensions notables (la més petita disposa de diversos milers de metres quadrats) que han sobreviscut gràcies a un canvi d’usos radical que avui topa, malgrat tot, amb l’obstacle invariable que suposa el seu costós manteniment per part dunes institucions que, per descomptat, no tenen la cultura entre les seves prioritats.

Amb tot, hi ha una tercera via: més enllà de la iniciativa pública o del paper assumit per  fundacions com la Vila Casas, existeix la possibilitat de que les velles factories passin a ser ocupades i gestionades per artistes individuals o col·lectius reduïts que, gràcies a la seva tasca constant i de proximitat, aconsegueixen generar biòtops creatius sovint molt més fèrtils que els que caracteritzen als seus homònims de majors dimensions (tan en nombre de metres com de disponibilitat pressupostària). I és que, en darrera instància, la primera diferencia entre les diverses fàbriques rehabilitades que ressegueixen el tram de riu Fluvià al seu pas per la Garrotxa (municipi de La Canya) i les abans esmentades (Coma-Cros, Can Mario, Marfà…) rau en les dimensions físiques de les construccions: Can Pixola (o Molí d’en Compte), Can Plana, Can Gabarró, Can Sabata i Can Creu comparteixen el seu passat modest en forma de molins que aprofitaven l’energia hidràulica d’un riu canalitzat de manera natural per les colades basàltiques provinents del volcà d’Aiguanegra; es tractava de molins que van tenir un creixement orgànic en funció de les necessitats productives canviants i que van viure el seu moment de màxim esplendor al tombant de segle passat i, de manera molt especial, coincidint amb la primera Guerra Mundial.

La resta d’història és prou coneguda (decadència del sector tèxtil a Catalunya i demés), tot i que l’autèntic punt d’inflexió el trobem en l’aiguat de 1940: els 2000 litres de pluja per metre quadrat que van caure en alguns indrets al llarg dels tres dies que va diluviar sense interrupció van esborrar del mapa moltes fàbriques, ponts medievals i, el que resulta més dramàtic, famílies senceres (es creu que hi va haver més de 400 morts). Si a aquells fets hi sumem la llarga postguerra, resulta senzill imaginar el destí d’unes edificacions que, malgrat tot, mai van acabar de perdre la seva situació de privilegi energètic fins al punt que, encara avui, existeixen turbines centenàries capaces de generar electricitat (com, per exemple, la que es conserva a Can Plana).

El passat 26 de maig es va organitzar el primer recorregut, degudament documentat i conduït per David Santaeulària (historiador de l’art, comissari d’exposicions i tècnic de cultura) a través de “cinc factories de creació vora el Fluvià” més el parèntesi gastronòmic que va servir per redescobrir el Noc d’en Cols com a espai de lleure privilegiat, autèntic locus amoenus que hauria fet les delícies de Virgili (o de Garcilaso) i de qualsevol amant de les virtuts dels embotits catalans subministrats generosament pels responsables del restaurant Les Cols.

Ordenadament. A Can Pixola, hom va poder patir una feliç regressió a la infància de la mà de Toti Toronell (Produccions Trapa), un pallasso incombustible que ha trobat en l’antic Molí  d’en Compte un espai d’assaig allunyat del soroll del món on preparar els espectacles destinats a provocar les rialles dels més menuts; a Can Plana, Anna i Sara Rodríguez van obrir les portes del seu estudi de disseny i de casa seva, quelcom que demostra que a les antigues fàbriques, a banda de treballar, també s’hi pot viure (convenientment habilitades pel sentit comú de l’arquitecte i de l’interiorista); a Can Gabarró, Arnau Bielsa, Roger Serrat-Calvó i Xavier Masmitjà van fer visible una alternativa a l’endèmica manca d’espais de treball i expositius pels autors més joves unint esforços, col·laborant entre ells i cedint-lo de manera puntual a d’altres artistes que necessiten llocs on materialitzar projectes interessants; a Can Sabata, Núria Roig va mostrar la seva ingent producció fotogràfica, en permanent formació, mentre que Quim Domene (degà de l’invent) va tornar a fer palès que la seva Fàbrica del riu segueix essent un dels estudis d’artista més singulars de les comarques gironines; i, tancant el recorregut, a Can Creu, hom va poder amarar-se de la iconoclàstia de Narcís Coderch, un artista que ha convertit la seva fàbrica en una digna successora de la cèlebre The Factory de Warhol.

Ho dèiem al començament: “El lloc central en la producció del superàvit, que abans corresponia a la força laboral  dels treballadors de les fàbriques, avui està essent ocupat progressivament per una  força laboral intel·lectual, immaterial i comunicativa”; iniciatives com la “Tourbina” posen al descobert uns canvis d’usos que ens parlen, finalment, de l’energia individual, de la imaginació de les persones que contrasta, i molt, amb l’abúlia i la grisor que desprenen les institucions i els seus representants polítics.

Advertisements
One Comment leave one →
  1. 22 June 2012 11:33

    Ostres! Un altra dia convideu-me, vindria encantat!
    Rafel d’Olot.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: