JOSEP M. CABANÉ: record i memòria

El Museu de l’Exili de la Junquera acull una exposició de Josep M. Cabané que parteix de l’experiència de llegir Primo Levi. La mostra es pot visitar fins l’1 de juliol.

Quan, l’any 1434, el gran Jan van Eyck va decidir signar la seva cèlebre pintura del matrimoni Arnolfini amb un lacònic però contundent «Johannes de Eyck fuit hic» (Johannes de Eyck va ser aquí) posava les bases per una forma de validació documental associada a l’obra d’art que col·lidia essencialment amb el seu caràcter simbòlic o representacional. Per entendre’ns: van Eyck venia a dir quelcom com ara «jo ho vaig pintar perquè hi era: no només no m’he inventat l’escena sinó que puc donar fe de la validesa d’aquell matrimoni». És clar, en canvi, que el mateix artista mai hauria pogut utilitzar el «fuit hic» per obres com ara el Retaule de Gant, entre altres raons, perquè els personatges que hi apareixen formen part de la mitologia cristiana i, per tant, no disposen de referents històrics reals (amb l’excepció de Jesucrist i el Baptista). En aquest sentit, l’artista flamenc segueix essent enormement útil per il·lustrar la doble direcció que pot emprendre tota recreació artística: pot certificar qualsevol fet o esdeveniment històric gràcies a l’experiència en primer persona de l’autor i, al mateix temps, pot interpretar lliurement aquells mateixos fets o esdeveniments històrics sense necessitat d’haver coincidit mai amb els seus protagonistes o, inclús, sense necessitat d’haver compartit una mateixa cronologia. La diferència entre una i altra possibilitat és exactament la mateixa que existeix entre el record i la memòria: mentre que el primer és sempre subjectiu i ineludible —els fets, amb la seva obstinació característica, el mantenen incandescent—, la segona és només una possibilitat, una facultat que pot ser individual o col·lectiva i, justament per això, enormement propensa a diferents formes d’instrumentalització.

Josep Maria Cabané (Barcelona, 1963) va iniciar el seu projecte Memòria i Ceguesa —i que ara clou amb la mostra Pintures contra l’oblit que presenta a la Jonquera— arran de la lectura de Si això és un home de Primo Levi. És a dir: Cabané va decidir instal·lar-se en la possibilitat de la memòria utilitzant un dels exemples més punyents que tenim de record directe de l’horror. Amb aquest gest, l’artista de Barcelona iniciava un periple per territoris pantanosos que no sempre aconsegueix arribar a bon port, entre altres raons, a  causa del caràcter enormement volàtil del material amb el que treballa i, per descomptat, de la distància insalvable que existeix entre autors com Levi, Keilson, Semprún, Millu o Némirovsky —per citar alguns noms d’una llarga i prolífica llista— i la resta de mortals condemnats a refer la memòria a través de les restes imperfectes que el sedàs del temps ha indultat. Amb tot, Cabané va ser prou hàbil per suprimir tot rastre de figuració de la seva pintura —fins aquell moment de filiacions magrittianes— i fer seva l’herència informalista sense renunciar, en canvi, a una forma de literalitat que es concreta en el títol mateix de l’exposició i en el perfil reconeixible dels camps siluetejats en la majoria dels seus treballs. El resultat, contra pronòstic, són pintures formalment acurades —inclús el seu descrostat és precís— que ens conviden al sempre necessari exercici de vindicar la memòria i el seu poder homeopàtic sense bandejar mai una formalització que, en massa ocasions, resulta inquietantment bella.

Primo Levi va escriure a I sommersi e i salvati (Els enfonsats i els salvats) que els que han experimentat l’empresonament es divideixen en dues categories ben diferenciades amb rars matisos intermedis: «els que callen i els que parlen». Tot i ser comprensiu amb el silenci dels primers, Levi de seguida enumera els riscos de parlar si no es fa des de la més absoluta de les responsabilitats. De fet, com va escriure Agamben a El que resta d’Auschwitz (1999), «el testimoni testimonia a favor de la veritat i de la justícia, però […] els vertaders testimonis (martis en grec) són els que no han testimoniat ni mai haurien pogut fer-ho». Per tot això no deixa de ser lloable que artistes com Cabané decideixin parlar de l’horror i que, a més, considerin que la pintura segueix essent un mitjà vàlid per fer-ho. Lloable, i temerari.