Skip to content

ARNAU BIELSA: reconciliar-se amb el paisatge

14 June 2012

Arnau Bielsa (Barcelona, 1981) no deixa de ser un autor sorprenent en la mesura que, malgrat la seva joventut, ha optat per la coherència i el sentit comú enlloc de la típica ambició desbocada: tornar al paisatge que el va fer possible, replegar-se per interrogar una pintura que encara ho té tot per dir és el camí escollit.

 

 

Ens agradi o no, el món és allò que ens està esperant a fora. Hi podem donar les voltes que vulguem, però tot finalitza de la mateixa manera que comença, arran de terra, al lloc precís on inclús els pensaments més elaborats es veuen obligats a arrelar. Com diu Steiner: “Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades a la realitat, en la substància de les coses”. Per això l’art sovint persegueix una certa forma de reconciliació amb el món (et in Arcadia ego) que no deixa de ser l’expressió inacabada d’aquella escissió fonamental que millor ens defineix: l’home és l’únic animal capaç de viure còmodament instal·lat en les seves abstraccions —gràcies al llenguatge—, com a mínim, fins que els imperatius del temps l’obliguen a fer un aterratge d’emergència al més pur estil d’Ícar.

Arnau Bielsa (Barcelona, 1981) va emprendre el vol molt aviat: després de passar per la Facultat de Belles Arts —i de no acabar uns estudis que, si tot va bé, es revelen insuficients tan bon punt l’estudiant comença a pensar pel seu compte—, va iniciar una carrera artística més que prometedora que el va portar a París on va descobrir de primeríssima mà les perversions d’un món saturat d’egos olímpics que encarnaven el divorci definitiu amb una determinada forma d’entendre la seva relació amb la pràctica de l’art i, de manera molt especial, amb la pintura. Arribats a aquell punt, la decisió que va prendre el jove Bielsa no deixa de ser sorprenent en la mesura que va optar per la coherència i el sentit comú enlloc de la típica ambició desbocada: tornar al paisatge que el va fer possible, replegar-se per interrogar una pintura que encara ho tenia gairebé tot per dir.

Després de fer escala a Girona —on ja havia passat tota la seva infància i joventut—, Arnau Bielsa va seguir desfent el camí fins que una sèrie d’atzars favorables el van acabar portant a Olot, primer en un pis enorme i desballestat de la plaça Major i, després, a Can Gabarró, que és l’antiga fàbrica situada a les ribes del Fluvià on, des de fa quatre anys, comparteix espai i inquietuds amb tres artistes de la seva mateixa generació. I és que, malgrat tot, res és completament casual: Bielsa (com Masmitjà, Serrat i Vila, que son els altres tripulants de la nau) és conscient de viure un món que ha desplaçat qualsevol centre d’interès cap a una forma de pragmatisme radical segons el qual tot, absolutament tot, ha de ser quantificable. Ser artista i dedicar-se a la cultura cada vegada s’assembla més a navegar en un vaixell pirata: en el seu cas, enlloc de mar disposa de les escasses aigües del Fluvià —un riu de temperament imprevisible— i, en comptes de vaixell, governa uns espais de treball que, fins fa quatre dies, encara custodiaven la remor monòtona de màquines i demés ginys hidràulics.

Arnau Bielsa explica que la seva relació amb la pintura ve de lluny: es tracta d’un llenguatge que l’acompanyarà mentre visqui ja que “disposem d’una única oportunitat per realitzar un nombre limitat d’obres que ens han de servir per intentar entendre alguna cosa”. Ja ho deia Goethe en una de les seves missives italianes: “No és un somni, tampoc és imaginació; és la percepció de la forma essencial amb la qual la natura juga constantment i jugant produeix la vida en la seva diversitat. Si tingués temps en el curt espai de la meva vida, podria reconèixer aquesta forma en tots els regnes de la naturalesa i en el conjunt de la seva manifestació”. Des del seu estudi (o embarcació pirata) Bielsa pot fer com Goethe, o com Steiner, i enfonsar el seu parallamps en forma de pinzell en una terra i en un paisatge que, malgrat el què pugui semblar, encara conserva intactes un gran nombre de secrets. D’això es tracta: a Olot, contra pronòstic, s’hi poden seguir pintant paisatges, però d’una manera molt diferent al que la majoria s’imagina.

 

 

Advertisements
No comments yet

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: