MONTSERRAT COSTA: AUTOPOIESIS
La mostra que presenta a La Mercè de Girona, titula «Autopoiesis», suposa la primera irrupció de la pintora en les tres dimensions i és fruit del treball realitzat al llarg de tot l’any passat en el marc de la beca de creació en ceràmica que dirigeix Provi Casals.
Després de donar-hi moltes voltes, Hegel proposava al tercer capítol de la seva Estètica una sorprenent resposta al problema de la inspiració artística: «La inspiració consisteix a estar obsedit per la cosa, a estar present en ella i a no conèixer el repòs fins que la cosa no ha rebut una forma artística i acabada. Però quan un artista està identificat fins a tal punt amb l’objecte, ell ha de saber oblidar la seva pròpia particularitat subjectiva i tot el que aquesta té de contingent i d’accidental, per submergir-se totalment en el seu tema»; res de nou (a banda del component secular) si tenim en compte el que deia, vint-i-un segles abans, Plató al seu diàleg Ió: «El poeta no està en possessió de crear sinó després de ser inspirat per un Déu i de deixar de ser amo de la seva raó; mentre conservi la capacitat o facultat de la raó serà incapaç de crear una obra poètica». O, fent un altre salt cronològic aparentment vertiginós: «Un text —va escriure Roland Barthes al seu cèlebre assaig La mort de l’autor (1968)— està format per escriptures múltiples […]; però existeix un lloc on es recull tota aquella multiplicitat, i aquell lloc no és l’autor, com s’ha dit fins avui, sinó el lector: el lector és l’espai mateix en el que s’inscriuen, sense que se’n perdi ni una, totes les cites que constitueixen una escriptura; la unitat del text no està al seu origen sinó en el seu destí, però aquest destí ja no pot seguir essent personal». És a dir: l’aplaçament de l’autor —en el sentit platònic, hegelià o barthesià, tan s’hi val— implica un desplaçament cap a territoris de transcendència —Déu, Absolut, Lector— que només tenen sentit en la mesura que tota obra d’art formaria part, en tant que episodi significatiu, d’una unitat de sentit que té molt a veure amb la poètica de la forma. En paraules de María Zambrano: «La metafísica de la creación. Nada más natural que dentro de ella, la creación artística tenga su lugar y aun su lugar central, pues al fin, el acto de la creación es un acto estético de dar forma».
No ha d’estranyar-nos, per tant, que Montserrat Costa opti per titular Autopoiesis el conjunt de treballs que ha realitzat amb motiu de la Beca de creació en ceràmica que dirigeix Provi Casals: perquè malgrat es tracti d’un procediment inèdit en la llarga (i modèlica pel que fa a la seva coherència) trajectòria d’aquesta pintora, hom es capaç de retrobar els moviments orgànics que li són característics o, com dèiem, la poètica de la forma rere la que s’aplaça l’autora en un gest de genuïna «clausura operativa». D’això es tracta: com aquells organismes vius descrits per Maturana capaços de produir-se a ells mateixos (cada cèl·lula és el producte d’un reticle d’operacions internes al sistema del qual ella mateixa n’és un element), tots els treballs de Costa són com baules d’una cadena en la mesura que contenen «restes» dels seus antecessors i prefiguren, en el sentit literal del terme, les obres que encara no han estat portades a terme. La seva «clausura» és una modalitat d’autarquia capaç de generar-se sense altres condicionaments que els que la mateixa forma decideix imposar-se; el seu caràcter «operatiu» ens parla d’una funció oberta —aquella funció-autor caracteritzada per Foucault— que ens reconcilia amb una determinada metafísica de la creació alliberada d’aquella subjectivitat castradora que, pel què sembla, manté una inquietant vigència. Una exposició, en darrera instància, que malgrat suposar la primera incursió sistemàtica de Montserrat Costa en l’espai escultòric de la ceràmica no suposa cap trencament en relació al paisatge orgànic que l’artista ha desplegat, de manera incansable, amb la seva pintura proteïforme.
Montserrat Costa
Centre Cultural la Mercè de Girona. Pujada de la Mercè, 12. H Del 3 de maig al 7 de juny. De dilluns a divendres de 10 a 14h. i de 16 a 21h.
eudald,
és que no tinc el teu correu i et vull comentar una cosa (una i mitja).
me l’envies?
gràcies
víctor sunyol
victorsunyol@gmail.com