ANTONI MIRALDA: «Dins la confusió és on es couen les coses».

La setmana passada vàrem poder conversar amb l’artista de Terrassa amb motiu de la mostra que presenta a el Bòlit de Girona. Aquest és el seu perfil.

Per a molts, Antoni Miralda (Terrassa, 1942) sempre serà recordat com l’artífex d’un dels matrimonis més inversemblants que mai s’han perpetrat: el que va unir, després d’un festeig prou dilatat (1986-1992), l’Estàtua de la Llibertat —Miss Liberty pels seus paisans— amb el nostre Colon, dos anys més jove però temeràriament instal·lat dalt d’una columna al capdavall de la Rambla que ja voldria per a ell l’estilita Sant Simó. Honeymoon —així s’anomenava el casori—, va començar molt bé tot i que, al final, la negativa del director de l’hotel César Palace d’acollir la cerimònia a Las Vegas, va fer que la unió s’acabés consumant al desert, lluny del brogit de crupiers i escurabutxaques: «Amb una mica de retard i amb taxi, en lloc de limousine —va escriure Carles Sentís en un article memorable—, van arribar els components de la cobla de sardanes de Palafolls. La tenora i la gralla, acostumades a sonar pels tendres verds de l’Empordà, es van fer sentir per un desert bastant dalinià, com és el de Nevada. Potser no va anar tan malament que aquestes noces acabessin al sorral. No hi ha, en tota la vida, una etapa al desert per meditar?».

Sigui com sigui, a l’any 92 Antoni Miralda ja feia tres dècades que es dedicava a qüestionar les convencions socials i les diferents estructures adoptades pel poder mitjançant una forma d’activisme desacomplexat i visualment demolidor gràcies, en gran mesura, a l’apropiació de registres provinents de la mal anomenada cultura de masses i, de manera molt especial, d’elements relacionats amb el món del menjar. De fet, l’etiqueta de l’Eat Art (art comestible) és un altre dels tòpics amb els que ha hagut de conviure el de Terrassa: la utilització d’allò fungible sempre ha format part d’una estratègia molt més amplia destinada a qüestionar, justament, l’obsessió de la nostra cultura per inventar museus àvids d’icones, per convertir l’objecte més banal —des de l’urinari de Duchamp fins al «pot de merda» de Manzoni— en matèria primera destinada a nodrir l’insaciable mercat de l’art.

Miralda, fidel a la seva mirada transversal i generosa en relació al fet cultural, relativitza el pes de les etiquetes: «El tema del menjar és fruit de la necessitat de comunicar: tothom menja, tots hi estem relacionats d’una manera o altra. La cultura s’expressa en els banquets millor que en cap altra banda». Justament per això, les seves intervencions serveixen per posar de relleu aspectes relacionats amb cerimònies atàviques —a la cripta de Sant Nicolau, a Girona, hi ha un vídeo d’un sacrifici realitzat a Haití—, festivitats populars —com ara la revetlla de Sant Pere— o, el que resulta més determinant, les propostes de Miralda tenen sentit en la mesura que impliquen diversos col·lectius, a vegades tan diferents que l’encaix dels resultats de la seva feina en els formats expositius tradicionals és, senzillament, inimaginable.

Per això l’any 2000 va crear el seu propi «Museu» a través de la Fundació Food Cultura (www.foodcultura.org): sense parets, obert a tothom, es tracta d’un espai de trobada on el menjar és el punt de partida per fer possible el miracle del reconeixement en l’altre. Aquesta és una de les principals virtuts de Miralda: l’obsessió per posar contra les cordes una concepció monolítica del Jo que no tingui en compte els elements relacionals més elementals. Ho deia Plató —pare del primer gran Banquet filosòfic— al seu Alcibíades: «Si una ànima es vol conèixer a ella mateixa, abans haurà de mirar a una altra ànima». L’exposició que actualment acull el Bòlit, titulada Altar Ego (i no pas «Alter»)  és, en aquest sentit, paradigmàtica.

A banda d’Antoni Miralda, quin altre artista seria capaç de plantejar una exposició d’art contemporani en una antiga capella romànica i inaugurar-la aprofitant la festa del barri on es troba? Alta cultura, tradició, memòria històrica i present radical coincideixen en els projectes d’aquest artista que algú ha qualificat de Kitsch, una altra etiqueta ben parcial. De nou, Miralda es mostra conciliador: «Puc entendre que es parli de Kitsch, tot i que no crec que vulgui dir res. La distinció entre alta cultura i cultura popular és un invent que no té res a veure amb la cultura viva, que no pot fer diferències». Enemic de la puresa, Miralda conclou: «Dins la confusió és on es cuinen les coses». Una confusió que, en el seu cas, sempre conté aquella sorda remor de les sobretaules, la suma de veus que es troba en la base mateixa de la nostra idea de comunitat.

Una de les darreres grans exposicions realitzades per Miralda portava un títol il·luminador: «De gustibus non disputandum». L’objectiu era respectar i recuperar l’esfera del gust com a base per a un judici estètic massa condicionat per uns conceptes tradicionalment segrestats per les institucions. Alliberar el gust, celebrar la vida amb tots els seus matisos, amb les seves imperfeccions; submergir-nos, com dèiem, en la fèrtil confusió; tornar al cos, a la seva saviesa incontaminada; aspectes del projecte artístic (que també és vital i polític) d’un Antoni Miralda que mai deixa de recordar-nos la veritat agredolça anunciada per la veu poètica d’Artaud: «…perquè el cos és el principi de l’ànima / i no l’ànima el principi del cos».