Paisatge, territori, lloc.

Esteve Subirah presenta a Torroella de Montgrí la segona entrega dels seus «exercicis» destinats a revisar el paisatge. es tracta d’una «antiexposició» en la mesura que l’artista s’aplaça i cedeix la veu a altres protagonistes i a nous formats.

Qui vulgui saber quin és el valor estètic d’un determinat paisatge —una dada molt útil si pretenem rendivilitzar-lo turísticament, com quasi sempre succeeix— haurà d’esbrinar, en primer lloc, la capacitat que aquest té «per transmetre un determinat sentiment de bellesa, en funció del significat i l’apreciació cultural que ha adquirit al llarg de la història, així com del valor intrínsec en funció dels colors, la diversitat, la forma, les proporcions, l’escala, la textura i la unitat dels elements que el conformen»; la preciosa informació ens la regala l’Observatori del Paisatge de Catalunya al seu web (www.catpaisatge.net), un espai virtual certament interessant i també necessari però que no deixa d’insistir en categories estètiques més o menys obsoletes —encapçalades per l’empalagós sublim romàntic— fins al punt que allò que resta, després de garbellar els tòpics més flagrants i les al·locucions més buides, és una amalgama difícil de sistematitzar però que apunta, de manera inequívoca, en una única direcció: la de la construcció simbòlica.
És a dir: el paisatge, com a mínim des del romanticisme, és un espai on la societat intenta projectar una sèrie de valors que poden no tenir res a veure amb allò que entenem, de manera intuïtiva, com a entorn natural. L’ecologisme i la política de parcs naturals en serien l’apèndix més visible: algú ha decidit que el món, tal i com l’entenem, ha arribat a un punt de significació òptim que s’ha de preservar, per dir-ho d’alguna manera, extirpant-lo de tota lògica evolutiva. La reserva o el parc natural, en aquest sentit, serien espais sense temps que vindrien a encarnar el bo i millor d’una societat que s’emmiralla en un entorn, per altra banda, perfectament desinfectat.
No ha d’estranyar-nos, justament per això, que l’artista Lefeu —personatge literari «demolidor» creat el 1974 per Jean Améry, un autor supervivent d’Auschwitz— volgués certificar, sense massa convicció, l’acte de defunció del gènere paisatgísitic: «No és un atzar que es trobi en declivi sinó un fet ben fonamentat tant des del punt de vista sociològic com des de la perspectiva de la història de l’art. El paisatge ja no esgota la realitat del nostre temps: allò decisiu ja no s’esdevé sota els homs encorvats per la tempesta, sinó en carrerons, per molt abandonats que puguin estar i en cases a l’espera de la demolició». I encara més: «És necessari tenir en compte —ens adverteix Lefeu— que el paisatge posseeix tradició en l’àmbit artístic i literari i que, per tant, una producció artística consagrada conscientment al paisatge tindria, sens falta, un caràcter tradicional i, per extensió, reaccionari i políticament perillós».
Qui sap si Améry pensava, quan feia parlar a Lefeu, en les aquarel·les del jove Hitler: obsessionat amb la idea de puresa que desprenia l’entorn alpí, va pintar repetides vegades unes muntanyes del Tirol austríac conegudes com a Niu d’Àligues (Aldernest); l’ascens al poder, molts anys després, va permetre al tirà portar a la pràctica allò que només havia estat representació: va construir el seu refugi espiritual en aquells mateixos paratges abans pintats, els va sotmetre als ferris designis de la raó, els va convertir en símbol de control sobre el món o, en darrera instància, els va voler amputar de la història.
Per això als artistes d’avui els costa tant parlar de paisatge: perquè la seva activitat reflexiva, els seus «exercicis» —com els anomena Subirah— necessiten acotar el paisatge per convertir-lo en territori, i el territori en suma de llocs: parcel·les significatives de dimensions  humanes on el passat és —fent servir la terminologia d’Henri Bergson— «viscut i actualitzat més que no pas representat».

Esteve Subirah
Capella de Sant Antoni, Torroella de Montgrí.  H Del 6 de juliol al 6 d’agost. Diari d’11 a 14h i de 18 a 21h. Dimarts, diumenges i festius tancat.