IGNASI ESTEVE: la persecució de l’Arcàdia.

Ignasi Esteve (Girona, 1963) posseeix una mirada golosa que cerca de manera incansable espais on realitzar-se, territoris  de ressonàncies arcàdiques i d’un mediterranisme desacomplexat que troba en la figura humana el seu vehicle més genuí.

La biografia d’Ignasi Esteve (Girona, 1963) és qualsevol cosa menys convencional: «Vaig obtenir la llicenciatura de pintor el 1986, i tot seguit em vaig col·locar d’ajudant d’En Fita per fer classes. […] Vaig tornar a Barcelona per ficar-me a l’Escola de la Dona de la Diputació, de la que en soc funcionari des del 92. Amb l’Ester Baulida, vàrem passar una bona època muntant aparadors, i després vaig instal·lar-me a la rectoria d’Orriols, des d’on vaig instigar la Cooperativa per la cria del Pollastre de Raça Empordanesa. Les ganes d’apropar-me més al territori, m’ha portat a estudiar al màster d’Arquitectura del Paisatge de la UPC, i a començar a dissenyar algun jardí»… Tot plegat, podem afegir nosaltres, a recer d’una mirada golosa que cerca de manera incansable espais on realitzar-se, territoris  —ja siguin aparadors, jardins o àmplies superfícies pictòriques— de ressonàncies arcàdiques i d’un mediterranisme desacomplexat que troba en la figura humana —masculina, jove, poderosa— el seu vehicle més genuí.

Sigui com sigui, la genealogia en la que s’inscriu Ignasi Esteve no és nova. Si decidíssim fer un salt enrera fins als mateixos orígens d’allò que podríem anomenar el «mite de la Mediterrània» aniríem a parar, per exemple, als poemes de Teòcrit (o als d’Homer, Virgili, Ovidi, Longus, Estesícor…): ell és el primer en ubicar l’Arcàdia al centre del Peloponès, una regió en realitat abrupta i aspra però, malgrat tot, prou allunyada de la cultura urbana i de la civilització com per fer possible la pervivència d’una sèrie de valors immutables que, d’alguna manera, mantindrien viva la flama del classicisme més incontaminat. En tot cas, no deixa de ser significatiu que ja aleshores —fa més de 2000 anys!— es considerés l’espai rural com l’únic lloc apte per realitzar un ideal de vida que consistia, precisament, en el retorn a la puresa enmig d’un món subjecte a la permanent degradació.

El catedràtic de Teoria de l’Art Antoni Marí ens parla de la vigència d’aquest viatge de tornada als orígens així com de les seves implicacions simbòliques i, per descomptat, polítiques: «Aquest sentiment i aquest desig de restauració clàssica, de retrobar l’esperit de l’antic i l’original ordre i de retornar a la Mediterrània, i de restaurar-la com a bressol de la més alta saviesa, aquest desig que, intermitentment, ha anat renaixent al llarg de tota la cultura occidental, s’assembla i és comparable a la voluntat noucentista de restaurar, o instaurar, l’humanisme en el cor i en la raó de la Catalunya moderna. I de fer-ne una Arcàdia»; una Arcàdia que col·lideix periòdicament amb una realitat que l’aplaça i que, sobre tot, n’assenyala les fissures i els límits difícils de superar.

En aquest sentit, Ignasi Esteve explica que ell sempre ha intentat defugir el rostre menys amable de la realitat: la pintura o el disseny de jardins estarien encaminats a fer possible una existència allunyada del brogit del món; jardins i pintures que contraposarien a l’anarquia natural de les coses la seva autarquia, la seva voluntat de permanència en el joc il·limitat de les formes i els colors. No obstant això, l’artista és plenament conscient de la fragilitat dels paradisos artificials: com la infància o la primera joventut, es tracta de períodes de fràgil plenitud, de parèntesis de sentit on el mite s’encarna en el cos bru d’un apàtrida que intenta fugir de la seva pròpia història.

I és que, finalment, el «mite de la mediterrània» —de consum molt més local— ja fa temps que s’ha vist desplaçat pel «mite d’occident»: una part del món s’emmiralla en l’altra, una meitat superpoblada malda per deixar enrera els seu univers àrid i traslladar-se als vergers que hi ha més al nord, sempre més al nord. La relació que Ignasi Esteve manté amb els seus models no pot ser, justament per això, contractual i anònima: Bamba, Alassan, Mohamed, Ousman o Ibrahim són els noms propis d’unes històries que situen el mite arran de terra sense, malgrat tot, arribar a destruir-lo. Aquesta és el secret dels móns que habilita l’Ignasi Esteve: remotament arcàdics, es neguen a renunciar a la seva parcel·la de felicitat amniòtica tot i contenir, de manera ben visible, la llavor de la seva caducitat i futura destrucció. No cal dir que les pintures de l’Ignasi Esteve són, en darrera instància, una subtil forma de resistència.